Artesania i cultura

Sempre m’ha captivat el concepte d’artesania. Potser perquè conté una base de treball individual, potser perquè ets només tu qui et marques els objectius i el grau d’exigència que hi vols assolir. En tot cas, des del respecte profund per totes les activitats tradicionals que es poden definir com a artesanes; des del fuster al vidrier, des del vinater al ceramista, cal incorporar ineludiblement velles professions com la pagesia o moltes expressions de l’art actuals, en la seva definició més àmplia i contemporània.

El sociòleg Richard Sennet (de qui també vaig quedar captivat pel seu “El respecte”, tant útil en la mediació de conflictes) és un ferm defensor de l’artesania com una eina imprescindible per la nova concepció del treball a les societats contemporànies. En una conferència al CCCB, va deixar anar la seva capacitat analítica en la definició de la ciutat i l’artesania. En una de les seves afirmacions deia que “la societat menysprea l’activitat pràctica i l’orgull per la pròpia feina ha estat tractat com un luxe”. 

I aquí entronco amb un darrer article del cantant i compositor Cesk Freixas, “Contra la quantificació de la cultura”. A l’excelsa revista digital @Catorze, Cesk es queixa de manera amarga de la comercialització de les expressions culturals. Diu que “en l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc”.

Assegura que “s’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. És la lluita de classes aplicada al camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli”.

Per descomptat, hi estic d’acord. I també em preocupa, com hauria de preocupar als garants del bé públic de la cultura del país. Perquè no oblidem que el nostre poble hi té un altre factor en contra afegit i és no només la no tinença (encara) d’un estat propi, que procuri la defensa promoció i difusió de les diverses activitats culturals, sinó dos estats a la contra com són el francès i l’espanyol.

Tot això ve a tomb de la meva decisió de formar part d’aquesta expressió cultural del país; no amb pretensions, sí com una gota d’aigua a sumar dins de l’oceà de la cultura nacional.

En aquest sentit, us haig de dir que per primera vegada a la meva vida em sento artesà, artesà de la paraula; i amb ella, en la creació literària (la part més feixuga i a la vegada apassionant), però també de totes les artèries que hi van parar: l’edició, la maquetació, la il·lustració, el màrqueting i la difusió.

He decidit tirar endavant un projecte propi, prescindint d’editorials, d’agents i de comunity managers, per entendre’ns. Del món editorial en parlaré un altre dia, perquè requereix una gran dosi de respecte i consideració, per la feina feta, per la feina que encara poden fer. Però no me’n puc estar d’anunciar-ho, amb un component alt d’il·lusió i compromís.

I és per això, en sentir-me artesà del taller de casa meva, que he lligat aquestes quatre idees, per si us fan servei.

No oblidem el que molt bé expressa en Cesk Freixas al final del seu article:

“De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit a un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecta hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per fer-ne una anàlisi qualitativa és una trampa”.

Si et faig pensar, ni que sigui una mil·lèsima de segon, em dono per satisfet.

Homenatge a la primavera

Març de 2021

Mai no he admès que les sensacions que m’oferia la primavera en els anys adolescents anessin diluint-se. Ni mai no he assumit que el pes dels anys hagi fet desaparèixer aromes, colors, sons i tactes. Les aromes de la farigola i el romaní, el color immens de l’ametller florit, el xerroteig de les orenetes omplint l’horitzó de corbes inimaginables, o el tacte de la teva pell, totes aquestes sensacions romanen intactes.

No renuncio a seguir respirant i tocant la primavera, aquella primavera que em va fer adult, o la primera en què vaig notar la saliva verge de la meva filla just a l’enfilall del clatell. I aquella llum clara i diàfana, d’un dia radiant, que encara no t’escalfa, però et fa sentir intens el raig de sol que se t’instal·la ben endins de la matèria.

Les sensacions s’ajunten just a l’alçada del pit i s’hi barregen olors i colors, batecs i enyorances, en un garbuix de pensaments que miren enrere i calibren endavant. I mesuren, per damunt de tot, el que va significar la primavera de l’any 2020.

No, no vull renunciar a la primavera per segon any.

I des de casa meva, des del meu lloc virtual, acabat d’estrenar, t’encoratjo a què no hi renunciïs.

Desprèn-te de tota la roba, o de les peces més prescindibles i albira la natura que et crida. Respecta-la, endinsa’t-hi i no deixis de perdre l’oportunitat d’aplegar-la dins teu perquè et pertany. Despulla’t de pors i incoherències i omple’t de certeses i averanys. No deixis que la inintel·ligència dels executors socials apaguin el clam d’una ben merescuda passejada per tot allò que desitges i anheles i sents dins teu i no ets capaç de reconèixer-te.

Punset deia que la felicitat és l’absència de por. Hi estic d’acord. Algú que aprecio m’assegurava que amb Pijamablau m’he despullat i que he demostrat ser molt valent. També hi estic d’acord. Tots aquells que escrivim ho fem amb un cert egoisme innat a ser llegits, escoltats, pensats. I també, amb un cert exhibicionisme. No el rebutjo, al contrari, et crido a llegir-me, escoltar-me i pensar-hi.

D’això és feta la primavera, no creus?

Pijamablau. Què és la felicitat?

Març de 2021

-Què és la felicitat? – em va preguntar l’Anna, la meva psicòloga,. Ho va inquirir amb aquell gest imprecís que sovint utilitzava i que surava entre lo professional i lo sensual.

La vaig respondre amb una altra pregunta, tret habitual de la meva indefinició endèmica: la felicitat és una sensació o hauria de ser un objectiu mesurable? Què creus tu? La vaig mirar intensament. Persistia en dur aquells escots, que encara que fos a ple hivern, deixaven entreveure uns pits menuts però ben formats. I és que en el seu despatx acostumava a fer sempre calor.

La novel·la Pijamablau s’inicia amb aquesta pregunta de la psicòloga cap al protagonista, un discerniment que tots tard o d’hora ens hem plantejat al llarg de les nostres vides. Penso que no hi ha una visió única i que cadascú de nosaltres podria aportar-ne una. Hi ha tantes maneres de copsar-la com persones al món. Però el nostre personatge acaba cercant resposta a través de la satisfacció sexual, i com més immediata, més plaent. No és conscient que el plaer immediat t’acaba transportant a un camí sense retorn. I pitjor encara si quedes ancorat en una vivència que no et permet avançar.

Sempre a la mateixa hora, amb el pijama blau posat, em deia “Bona nit, amor”. De lluny s’esfilagarsaven les darreres llums d’una ciutat que suposadament compartíem. Però no hi havia cap més certesa. Desconeixia el seu rostre, el to de veu o el tacte de la seva pell…

I, tanmateix, havia caigut bojament enamorat.

Ell s’enamora d’un plaer immediat, i també d’una dona sense rostre. I fins aquí puc llegir. El que us intento traslladar és que si per ventura considereu que la major felicitat és trobar un amor correspost, on queda el sexe? Cal encaparrar-se en aquell únic amor i una única manera de practicar el sexe?

Em va gravar com els dits polze i índex vorejaven el contorn d’un botó gros i blanc i la part de dalt del pijama es va oferir gentil. Tot seguit em va escriure. Em va dir que no tenia previst excitar-se però que notava com els mugrons se li havien endurit de forma notable i una humitat començava a fluir entre les seves cames.

Ell sovinteja relacions diverses, reals i virtuals.

Jo ja hi era quan la vaig veure arribar, just quan s’iniciava el film. Em va sorprendre perquè es va seure a dos seients de mi, a la meva dreta. Més enrere no hi havia cap espectador i només davant unes deu persones assistien a la projecció. Es va treure lentament l’abric, quasi sense mirar-me però vaig endevinar un somriure just abans de seure. El vestit negre ajustat no podia cobrir bona part de les seves cames.

I també prova noves experiències…

Després de dos mesos de relació, na Joana em va proposar un local d’intercanvi de parelles. Vaig acceptar sense estar-ne del tot segur. Però ella assegurava que controlava. Em va explicar que havia sovintejat aquell local amb una parella anterior. I se li notava.

Però al llarg de tota la novel·la, el seu únic desig és trobar allò tan difícil, l’amor en el seu estat més pur, més autèntic; que et permeti conèixer la felicitat, practicar el sexe i sentir-te plenament enamorat. Permanentment. Perquè ell ha escollit aquests ingredients com a recepta màgica o alquímica de la plenitud. Però tu pots elegir-ne uns altres, només depèn de tu. I de la concepció que tinguis del teu benestar. El meu, oferir-vos els meus pensaments a través de l’escriptura.

Si t’atreveixes, gaudeix de Pijamablau.

Hem deixat de creure en les paraules?

Març de 2021

La darrera escena eròtica que m’ha cridat l’atenció ha estat en una sèrie que, si bé ha acumulat centenars de crítiques positives, avorreix tant com la mateixa família real britànica. En efecte, a The crown, temporada 2a, capítol 4t (“Beryl”), la princesa Margaret protagonitza una escena d’alt voltatge eròtic amb qui serà el seu marit, el fotògraf Antony Armstrong-Jones.

Ell la convida al seu estudi, la fa seure davant de la càmera i encén el focus. Llavors li diu que va a cercar alguna cosa a l’altell. La deixa una bona estona a l’espera. Ella sent les passes d’Antony i uns cops estranys als mobles; nosaltres, espectadors, el veiem picant objectes amb un martell i seient en una butaca, amb l’únic objectiu que ella entri en tensió i pugui obrir la imaginació a qualsevol circumstància, fins i tot, creure’s que potser ha caigut en mans d’un psicòpata. Després, baixa i inicia el fotografiat de la model. L’erotisme de l’escena consisteix a què l’artista aconsegueix extreure l’expressió més autèntica de la princesa, la despulla del rictus reial i del món d’aparences en el qual viu i deixa que la mirada i la cara mostrin el seu rostre més amagat. L’escena prossegueix amb el revelat de les fotos. Entre penombres, tots dos es freguen els cossos com per descuit i quan remullen els dits en el fixador, a l’espera que el petit miracle del revelat de les imatges s’assoleixi, el degoteig del líquid simbolitza a la perfecció la tensió eròtica del moment. No es fan l’amor, ni practiquen sexe. Només erotisme. L’atracció de l’escena, sota el meu prisma, és que ell assoleix que la “princesa”, tan sols amb sons, paraules i sensacions, es despulli de totes les seves cuirasses i s’obri al món artístic (i també epicuri) del fotògraf.

Ho conto perquè a la societat actual, les sèries o minisèries estan ocupant el lloc de la literatura més convencional: aquelles sagues de novel·la negra, històrica o fins i tot, romàntiques.

Avui, el món de la imatge preval per damunt de tot. I la paraula escrita decau en qualsevol gènere i circumstància. Fins i tot al món de la ràdio, la paraula esdevé imatges a través de l’streaming

O potser per això, més enllà d’escriure’n una crònica fidedigna, els fotoperiodistes s’afanyen a retratar tot allò que succeeix en una manifestació amb enfrontaments amb la policia. I sovint són més nombrosos que els mateixos manifestants.

Hem deixat de creure en les paraules?

Un dels llibres que vaig consultar prèviament a l’escriptura de Pijamablau és l’Ars Amatòria d’Ovidi. El recomano de manera fervorosa. L’art de la seducció i de l’amor que ell desenvolupa no difereix gaire d’avui en dia. Un dels consells, mostrar un tros de turmell en un espectacle de circ romà, provoca un somriure. Si el traslladéssim a qualsevol part del cos en un bar musical d’avui en dia, possiblement ningú no en faria cas. Però tanmateix…

Ovidi ens ensenya, no només amb aquesta obra, sinó en el seu conjunt, que allò que ens ha quedat del passat prové únicament de la paraula escrita i, si voleu, de les obres artístiques del moment. Això em fa pensar com ens analitzaran les generacions futures. I si aquells que apostem per la paraula escrita, no som peces arcaiques d’una societat en vies de desaparició.

Pijamablau, la meva primera novel·la eròtica, intenta (i ja em direu si ho aconsegueix), transcendir aquells instants de desig, de morbo, fent ús només de les paraules. No sé si me’n surto. Però sé que és el que em toca fer.

La setmana vinent faré el seu llançament. Per e-book, el 20 de març. Amb la primavera. Si et vols avançar amb la versió paper, la tens ací.

D’aquí 700 anys, lo llorer reverdirà. La lluita entre el poder i la llibertat

Ho va profetitzar Guilhem de Belibasta, mentre cremava a la foguera, un 24 d’octubre de 1321, a Vila-roja del Termenés, a l’Aude. Aquest any, per tant, en farà set-cents.

Raimond de Castelnau, el “meu” perfecte càtar, que va morir a La Granadella i va ser qui va reconsolar el mateix Belibasta, sabia prou bé que la persecució catòlica contra el catarisme no s’aturaria. Ell va refugiar-se a terres de Ponent, amb l’esperança que la seva presència passés desapercebuda. I ho va aconseguir.

Perquè Belibasta va escollir el set-cents? La meva comprensió limitada sobre numerologia no amaga la importància de la suma del 4 i del 3. El 4 representa els quatre punts cardinals de la Terra i el 3 conté el vessant més espiritual, de la tríada que simbolitza l’espiritualitat. Per tant, el 7 ve a ser la suma de lo terrenal i lo espiritual i, segons diuen, reflecteix el final d’un cicle i la renovació amb el següent. Molt adequat doncs per al que pretenia profetitzar Belibasta.

Però ens trobem davant el final d’un cicle i l’inici d’un període nou? El que és segur i que es pot constatar és que ens trobem davant d’una lluita ferotge entre el poder i la llibertat que la pandèmia no ha fet més que accentuar. I que l’espiritualitat no és capaç de respondre, si més no aparentment.

Quina és sinó la lluita que al llarg dels mil·lennis ha sacsejat el nostre planeta? Què significa aquest combat i on ens porta? Miquel Maria Gibert va definir El càtar de La Granadella amb aquestes paraules (i que es troben a la contraportada del llibre publicat):

«El càtar de La Granadella hi ha diverses interrogacions molt contemporànies: quin ha de ser el límit de la llibertat?, quina relació hi ha entre poder i llibertat?, quin vincle s’amaga entre la saviesa i el poder? I n’hi podem trobar més.»

El càtar de La Granadella farà aviat sis anys. En el moment de la publicació, ja vaig expressar quins eren els meus agraïments profunds. Però n’hi ha un que portaré sempre amb mi: la sinopsi que en va fer en Miquel Maria i que jo mai no hagués arribat a igualar. Em segueix captivant i em serveix per encapçalar aquest post: intentar comprendre el mecanisme humà que porta l’home a una lluita fratricida entre aquells que ostenten el poder i la resta d’humans (conscients) que malden per mantenir les seves llibertats i les comunes a tots. Aquesta és una de les raons de l’existència d’El càtar de La Granadella.

Avui en dia ens preguntem que si la democràcia és el poder del poble, que cedeix als seus representants llur exercici, què fa que els governants i legisladors perdin la consciència i la raó de ser de la seva naturalesa i trenquin el contracte públic amb la ciutadania?

Perquè quedi dit que poder i llibertat, a priori, no haurien de ser dos conceptes contraposats.

Hi ha tants reflexos en aquesta lluita o relació. En podria esmentar uns quants; des de la situació política creada al nostre país després de les eleccions, a la que diàriament es produeix entre pares i fills, o entre patrons i treballadors.  

Però en tot cas, tornant als set-cents anys del reverdiment de lo llorer, i a la desaparició de la fe càtara (que va simbolitzar en Belibasta) aquella persecució es trobava inserida en la lluita entre el poder temporal i l’espiritual. L’església catòlica havia fet vinclar el seu futur (per cobdícia i anhels de béns terrenals) cap a l’imperi de lo temporal (dominius mundi).

És possible que la profecia d’en Belibasta anés en el sentit del final del poder temporal de l’església i impliqués un nou renéixer de l’espiritualitat?

Aquesta és la tesi que jo m’atreveixo a oferir i que em fa creure que la Humanitat, amb plaer ètic i estètic, i malgrat tot, segueix evolucionant. Amb permís del catarisme i de tot allò que va representar.

M’he permès incloure la portada de la meva novel·la “El càtar de La Granadella” perquè intenta discórrer al voltant d’aquests conceptes i perquè, des de fa ben poc, la podeu gaudir també en e-book. Aquí trobareu els enllaços.

Paraules que no s’esborren

Paraules que no s’esborren. Aquesta és la pretensió. M’inicio en el bloc de la pàgina web i deixo enrere “L’internauta que somiava el passat“, el nom de l’anterior bloc a Vilaweb, i amb el qual seguiré en contacte. No he volgut començar sense fer una mirada enrere. Per això, enllaço els darrers posts d’un bloc amb el qual si bé he interactuat poc, m’ha acompanyat de manera molt íntima i sincera. Com espero que ho faci aquest. I amb l’objectiu de fer-lo més constant i atractiu pels lectors.

M’inicio en el món de les pàgines web, en el sentit que faig la meva primera aportació

Dietari d’un confinament. Segona part

Segona part del recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. Del 18 d’abril al 26 de maig de 2020

Maó, sa ciutat retrobada

Maó s’ofereix, espargida, per carrers empedrats i polits, i per multitud de places de diferents formes i aparences. El dia és ennuvolat però ve de gust passejar-s’hi, mentre l’aigua m’obsequia – de tant en tant–, amb esquitxos esmorteïts que només remullen les idees més antigues.

L’aroma del temps

Vaig conèixer l’assaig de Byung Chul-Han a través del digital @Catorze.cat. Una de les seves afirmacions era “qui vol viure més ràpid, també acaba morint més ràpid. L’experiència de la durada i no  el nombre de vivències fa que una vida sigui plena”.

Dietari d’un confinament. Primera part

Recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. Imatge d’una obra de Bansky. Del 16 de març al 17 d’abril de 2020