Dr. Stone, Demon Slayer i… One Piece

Em reconec cada vegada més interessat pel món de l’anime. La influència que exerceix el meu fill (16 anys) sobre mi s’accentua amb el pas dels anys (qüestió que no deixa de preocupar-me) i provoca que cada vegada més em senti atret pels mons creats pels animadors nipons.

L’altre dia vam tenir una conversa intensa en la que vam desenvolupar una comparativa entre dues sèries recents que hem visionat junts: Dr. Stone i Demon Slayer.

I vam decidir fer la comparativa sobre quatre paràmetres: la idea inicial i el seu desenvolupament, el protagonista, els personatges secundaris i l’animació.

Us en faré la sinopsi de totes dues.

A Dr. Stone es dibuixa un món on la humanitat i bona part dels éssers vius són petrificats. Milers d’anys després es desvetlla el que en principi és el primer dels humans: un noi (Senku), estudiant, que pretén aplicar la ciència al nou despertar de la humanitat. A la contra hi té un altre noi (Tsukasa Shishio) que esdevé el seu enemic antagònic, ja que (a banda d’utilitzar en exclusiva la força) pretén crear una nova humanitat a base de fer una selecció dels nous integrants.

En canvi, Demon Slayer neix en base a una idea més tradicional: la lluita d’uns homes i dones preparats i escollits contra una minoria de dimonis que es cruspeixen els humans. I si bé, com us deia, la idea pot semblar poc original, la seva execució i desenvolupaments són brillants. I la seva animació, esplèndida (ara en fan el primer llargmetratge, “Els guardians de la nit”, en català i que gaudeix d’un èxit de recaptació important).

En aquests dos casos, van acabar empatades. Totes dues sèries d’animació gaudeixen de paràmetres diferents que les fan molt interessants. De Dr. Stone en vam destacar per damunt de tot la idea original; a banda que encara té recorregut per créixer. De Demon Slayer, sens dubte, l’animació i el protagonista, Tanjiro, un noi que protegeix la seva germana, i que conté molts elements en la seva caracterització que l’allunyen de l’estereotip d’un personatge principal.

L’evidència ens va venir quan, tots dos, sense previ avís, vam coincidir en voler posar damunt de la taula analítica un tercer anime que, després de tant temps, seguim veient cada setmana: One Piece.

One Piece supera amb escreix qualsevol paràmetre al que la vulguis sotmetre. El món creat pel seu autor, Eiichiro Oda, no té comparativa possible. Els personatges, la imaginació desbordant, Monkey D. Ruffy o el Barret de Palla (en la versió en català), la complexitat dels personatges de tota mena i les seves històries, l’animació cada cop més desbordant; tot la fa ser la número ú, fins al punt que és el manga més venut de tota la història. I aviat superarà a Harry Potter en número d’exemplars venuts. El primer manga el va publicar el 1997 un joveníssim Oda i el 1999, el seu primer anime. Avui, segueix escrivint i dibuixant el que possiblement serà l’anime més famós de tots els temps.

Compartir-ho amb el meu fill Armand, ha fet que somriguéssim junts, ploréssim, ens emocionéssim, o enfadéssim, cuinéssim, llegíssim i, en definitiva, somiéssim un al costat de l’altre, en el món oceànic del món de pirates del nostre heroi de goma. I això, no té preu.

Cançó de la plana. Un cant a la senzillesa (potser massa)

Imagina’t assegut davant d’un dels paisatges idíl·lics d’un poble de pocs habitants de la Plana de Vic. Som al mes de maig i, tot i que la vida discorre amb els hàbits i costums de l’hivern, ja s’intueix l’estiu i la primavera ha esclatat en mil colors i formes. Els teus ulls fan de veu narrativa que et va relatant l’anar i venir dels seus vilatans; les seves activitats més precàries i les relacions que aparenten tenir. Però també els paisatges diversos que se’n desprenen i tot allò que pot semblar intranscendent.

Kent Haruf fa exactament això a “Cançó de la plana”, sense cap més ambició que el retrat de Holt i uns quants dels seus habitants. Holt és el poble imaginari que fa d’escenari de tota la seva literatura. “Cançó de la plana” és la primera de les tres novel·les que completen una trilogia ambientada en els anys vuitanta de la Nord-Amèrica del segle XX. Aquí arriba la meva primera sorpresa perquè, tot i ser un ambient rural, la societat que descriu podria emmarcar-se molt més enllà en el temps, si no fos pels vehicles i televisors que hi surten.

La veu narrativa d’en Haruf és excelsa, brillant, única. Observes i ressegueixes els seus personatges i, amb el transcurs de les pàgines, t’hi acabes sentint molt proper. Acompanyes la jove adolescent Victoria, (després de ser rebutjada per la seva mare per estar embarassada); els dos nens que venen a ser complement un de l’altre, o bé els germans McPheron, que mereixen capítol a part.

Conté moments tendres i emotius però també intranscendents, com quan narra una autòpsia d’un cavall o la visita al ginecòleg. De principi a fi. I si bé pot tenir la seva raó de fons, és ben cert que aquests dos moments (com a exemples) em van refredar la lectura.

La seva tercera persona narradora és tan professional que pot servir a la perfecció d’exemple de tipus de narrador objectiu. Però aquesta particularitat no ajuda a explicar els perquès que es van acumulant al llarg de la lectura. I si bé és una eina literària de primer ordre, també és una tècnica que no em satisfà. Perquè t’arribes a plantejar fins a quin punt era necessari mostrar la quotidianitat dels habitants de Holt, just en aquells dos mesos; podria haver estat dos anys enrere o dos endavant. El contingut de les històries, des d’aquesta visió objectiva i superficial, no té tanta importància.

Haruf inscriu l’estil de la seva obra en el conjunt de la narrativa nord-americana de caire rural, on els patrons i els costums es repeteixen i la incomunicació entre els personatges és potser el fet més rellevant.

Tot i així, per qui es vol deixar atrapar per una lectura fàcil, senzilla i que no et permet deixar-la, us la recomano. Com que pareu especial atenció en els dos grangers, els germans McPheron. Una delícia de personatges, amb uns diàlegs que sense dir gaire ho transmeten tot.

La traducció és de Marta Pera Cucurell i l’edició en català va sortir l’octubre de 2017 (Edicions del Periscopi).

En Pol Guasch i la paraula clau

El llegiré. Perquè qui té coses a dir, val la pena escoltar-lo. “Napalm al cor”, resta doncs pendent.

I al discurs de Sant Jordi en va dir unes quantes d’interessants. Amb valentia, sense condescendència amb la classe política, sense por a les institucions, al govern de tots. O d’uns quants.

En Pol Guasch, amb un to tímid, va ser capaç de fer passar un mal tràngol a tots els oients; crec que pocs (per no dir cap) es van quedar sense empassar un poc de saliva. Sobretot en el moment més tens (us el dic al final del post).

En Pol imagino que feineja en el seu taller de fusteria. I si bé ha realitzat treballs que han assolit premis de prestigi (l’Anagrama de novel·la d’enguany, o el López Picó de Poesia de 2020), ell no es considera fuster. De ben segur que guareix totes les eines, ben posades dalt dels prestatges i llueix una taula llarga de treball, polida i endreçada.

Però tot i ser jove (1997) jo m’atreveixo a pensar que ja fa temps que ell va decidir viure de la creació artística a través de la paraula. O si més no dels mons que s’hi relacionen. Té la sort i el convenciments adequats, diria. Més enllà de la vàlua.

En el discurs de Sant Jordi va blandar la literatura com a arma contra la tirania del present. L’afirmació “Avui aquí no hi ha res de literatura. La literatura són moltes històries i cap univers” és totalment encertada. Però des d’una visió personal d’artista, d’escriptor, de fuster. La realitat col·lectiva (que conforma el món conegut) conté en la literatura tots els universos existents, passats i presents, i totes les faules que han d’arribar, les ensucrades i les més violentes.

Potser l’afirmació més brillant sota el meu punt de vista és aquesta: la literatura és una tasca humil de cures i d’acompanyament. Cadascú de nosaltres té una xarxa de cuidadors invisibles dispersos pel món que realitzen tasques que abans fèiem en comunitat.

És l’afirmació que més em fa pensar en el valor intrínsec de l’art d’escriure a l’actualitat, en aquest món que es desdibuixa per moments. Però no estic d’acord en què la literatura, per se, és una eina al servei de les forces del bé contra el mal. La literatura eixampla i no constreny; hi estic d’acord. Però per ambdues parts de la balança. Tots sabem fins a quin punt règims totalitaris o ideologies extremes han fet ús de l’art en general per enfortir els seus objectius. O les religions.

Altra cosa és l’artista, el fuster, l’escriptor qui, amb les seves obres i en l’expressió de les seves idees, és capaç de transgredir la realitat; d’aportar quelcom per transformar-la cap a una de més justa, lliura i àmplia.

En Pol, amb el seu ribot artesanal, va intentar-ho. I ja només per això l’encoratjo a continuar per aquest camí. Però més enllà del seu discurs, travat i contundent, la paraula clau, la idea que va fer estremir més d’un va ser la darrera paraula del seu discurs. “URQUINAONA”.

Aquesta paraula és la que millor simbolitza el valor de la literatura i va ser la que realment va ressonar més alt en la seva fonètica dins la consciència obscura dels poderosos, la que produeix l’estremiment del sistema. I és aquí on m’ha guanyat.

La princesa, el drac i Sant Jordi. Un relat diferent

No sé qui nassos es va inventar que una princesa havia de dur un vestit de tant de pes. Ni d’aquest color rosat tant vintage. Es passeja a palau, amb un parell de servents que vigilen les seves passes. Aviat és Sant Jordi i ella n’és protagonista principal. En els darrers anys li han afegit unes botes de muntanya que no s’hi diuen gens, però se sent còmode. Sospira, no com una toia de princesa, sinó com una dona que fa uns dies gaudeix d’un crush intens amb un dels jardiners japonesos.

Es remou a la cova, inquiet. Aviat li tocarà sortir a espantar infants i adults, com si encara fos capaç d’atemorir algú en aquest planeta Terra. I sobretot, a deixar-se vèncer per un cavaller sobredimensionat, de cara esllanguida i cos replet de magnesi i potassi. Si almenys el deixessin lluir-se i esbadocar de dalt a baix el paio que cada 23 d’abril es disposa per matar-lo… S’aixeca i remena per la biblioteca de clàssics grecs; la seva dèria de descobrir el perquè de la seva desaparició el té abduït; si és que realment va existir.

El soldat d’origen romà Jordi descansa en un llit de matalàs dur com una pedra i llençols que semblen fets d’espart. I volen que surti a combatre el drac sense haver descansat com toca. Colla d’imbècils! A més, el fan dormir en una mena d’habitacle enmig del bosc. Darrerament però, li han amenitzat les nits connectant-li un canal de sèries i pel·lícules anomenat Filmin. I en secret gaudeix de les obres d’autor que retraten personatges humils i senzills, en una vida sense violència.

Tots nosaltres farem que els tres es vegin les cares ben aviat. Ells no deixen de ser productes de l’imaginari col·lectiu dels darrers segles. Però, recreats en una altra dimensió, aquest mateix imaginari els va desvestint de les seves cuirasses tradicionals i els fa adoptar altres maneres d’entendre el present. Aquest és el poder de la imaginació, aquesta és la força que supera barreres i murs que en aparença semblen impossibles de derruir. Una força que la humanitat posseeix i facilita l’evolució. I per això m’agrada pensar en una princesa que lentament va perdent peces del seu vestuari clàssic; o un drac que més enllà de ser un element clàssic de cridar a la por, esdevé una realitat per sobre del mite. O un cavaller que secretament s’emociona amb el cinema d’autor.

Tu pots fer el mateix, no et deixis ancorar en allò que sembla inamovible. Tot és possible. Com també ho és celebrar un dia a l’any una festa on la gent s’obsequia amb roses i llibres, sense límits, amb una constància i convicció que només un poble com el nostre és capaç de demostrar. Aquest, reconec, és un pensament que potser em limita en la meva universalitat. Però… ara per ara, és el que hi ha. Somric.

Bona Diada!!

Artesania i cultura

Sempre m’ha captivat el concepte d’artesania. Potser perquè conté una base de treball individual, potser perquè ets només tu qui et marques els objectius i el grau d’exigència que hi vols assolir. En tot cas, des del respecte profund per totes les activitats tradicionals que es poden definir com a artesanes; des del fuster al vidrier, des del vinater al ceramista, cal incorporar ineludiblement velles professions com la pagesia o moltes expressions de l’art actuals, en la seva definició més àmplia i contemporània.

El sociòleg Richard Sennet (de qui també vaig quedar captivat pel seu “El respecte”, tant útil en la mediació de conflictes) és un ferm defensor de l’artesania com una eina imprescindible per la nova concepció del treball a les societats contemporànies. En una conferència al CCCB, va deixar anar la seva capacitat analítica en la definició de la ciutat i l’artesania. En una de les seves afirmacions deia que “la societat menysprea l’activitat pràctica i l’orgull per la pròpia feina ha estat tractat com un luxe”. 

I aquí entronco amb un darrer article del cantant i compositor Cesk Freixas, “Contra la quantificació de la cultura”. A l’excelsa revista digital @Catorze, Cesk es queixa de manera amarga de la comercialització de les expressions culturals. Diu que “en l’era dels aparadors digitals, si ja no interessa a la massa, a mi tampoc”.

Assegura que “s’ha deixat d’entendre la cultura com una inversió immaterial per al conjunt de la societat, i ha guanyat espai la seva vessant comercial, de manera flagrant. És la lluita de classes aplicada al camp de la cultura: qui té més pressupost té més visibilitat i, per tant, més possibilitats d’arribar a un públic més ampli”.

Per descomptat, hi estic d’acord. I també em preocupa, com hauria de preocupar als garants del bé públic de la cultura del país. Perquè no oblidem que el nostre poble hi té un altre factor en contra afegit i és no només la no tinença (encara) d’un estat propi, que procuri la defensa promoció i difusió de les diverses activitats culturals, sinó dos estats a la contra com són el francès i l’espanyol.

Tot això ve a tomb de la meva decisió de formar part d’aquesta expressió cultural del país; no amb pretensions, sí com una gota d’aigua a sumar dins de l’oceà de la cultura nacional.

En aquest sentit, us haig de dir que per primera vegada a la meva vida em sento artesà, artesà de la paraula; i amb ella, en la creació literària (la part més feixuga i a la vegada apassionant), però també de totes les artèries que hi van parar: l’edició, la maquetació, la il·lustració, el màrqueting i la difusió.

He decidit tirar endavant un projecte propi, prescindint d’editorials, d’agents i de comunity managers, per entendre’ns. Del món editorial en parlaré un altre dia, perquè requereix una gran dosi de respecte i consideració, per la feina feta, per la feina que encara poden fer. Però no me’n puc estar d’anunciar-ho, amb un component alt d’il·lusió i compromís.

I és per això, en sentir-me artesà del taller de casa meva, que he lligat aquestes quatre idees, per si us fan servei.

No oblidem el que molt bé expressa en Cesk Freixas al final del seu article:

“De fet, la pregunta ideal després d’haver assistit a un acte cultural hauria de ser: què, t’ha agradat? T’has emocionat? T’ha fet pensar? Has passat una bona estona? La pregunta perfecta hauria de pivotar al voltant del fet qualitatiu, de tot allò que no podem quantificar, perquè m’ha agradat, però no puc saber si 66 o 100. Voler comptar la cultura per fer-ne una anàlisi qualitativa és una trampa”.

Si et faig pensar, ni que sigui una mil·lèsima de segon, em dono per satisfet.

Homenatge a la primavera

Març de 2021

Mai no he admès que les sensacions que m’oferia la primavera en els anys adolescents anessin diluint-se. Ni mai no he assumit que el pes dels anys hagi fet desaparèixer aromes, colors, sons i tactes. Les aromes de la farigola i el romaní, el color immens de l’ametller florit, el xerroteig de les orenetes omplint l’horitzó de corbes inimaginables, o el tacte de la teva pell, totes aquestes sensacions romanen intactes.

No renuncio a seguir respirant i tocant la primavera, aquella primavera que em va fer adult, o la primera en què vaig notar la saliva verge de la meva filla just a l’enfilall del clatell. I aquella llum clara i diàfana, d’un dia radiant, que encara no t’escalfa, però et fa sentir intens el raig de sol que se t’instal·la ben endins de la matèria.

Les sensacions s’ajunten just a l’alçada del pit i s’hi barregen olors i colors, batecs i enyorances, en un garbuix de pensaments que miren enrere i calibren endavant. I mesuren, per damunt de tot, el que va significar la primavera de l’any 2020.

No, no vull renunciar a la primavera per segon any.

I des de casa meva, des del meu lloc virtual, acabat d’estrenar, t’encoratjo a què no hi renunciïs.

Desprèn-te de tota la roba, o de les peces més prescindibles i albira la natura que et crida. Respecta-la, endinsa’t-hi i no deixis de perdre l’oportunitat d’aplegar-la dins teu perquè et pertany. Despulla’t de pors i incoherències i omple’t de certeses i averanys. No deixis que la inintel·ligència dels executors socials apaguin el clam d’una ben merescuda passejada per tot allò que desitges i anheles i sents dins teu i no ets capaç de reconèixer-te.

Punset deia que la felicitat és l’absència de por. Hi estic d’acord. Algú que aprecio m’assegurava que amb Pijamablau m’he despullat i que he demostrat ser molt valent. També hi estic d’acord. Tots aquells que escrivim ho fem amb un cert egoisme innat a ser llegits, escoltats, pensats. I també, amb un cert exhibicionisme. No el rebutjo, al contrari, et crido a llegir-me, escoltar-me i pensar-hi.

D’això és feta la primavera, no creus?

Pijamablau. Què és la felicitat?

Març de 2021

-Què és la felicitat? – em va preguntar l’Anna, la meva psicòloga,. Ho va inquirir amb aquell gest imprecís que sovint utilitzava i que surava entre lo professional i lo sensual.

La vaig respondre amb una altra pregunta, tret habitual de la meva indefinició endèmica: la felicitat és una sensació o hauria de ser un objectiu mesurable? Què creus tu? La vaig mirar intensament. Persistia en dur aquells escots, que encara que fos a ple hivern, deixaven entreveure uns pits menuts però ben formats. I és que en el seu despatx acostumava a fer sempre calor.

La novel·la Pijamablau s’inicia amb aquesta pregunta de la psicòloga cap al protagonista, un discerniment que tots tard o d’hora ens hem plantejat al llarg de les nostres vides. Penso que no hi ha una visió única i que cadascú de nosaltres podria aportar-ne una. Hi ha tantes maneres de copsar-la com persones al món. Però el nostre personatge acaba cercant resposta a través de la satisfacció sexual, i com més immediata, més plaent. No és conscient que el plaer immediat t’acaba transportant a un camí sense retorn. I pitjor encara si quedes ancorat en una vivència que no et permet avançar.

Sempre a la mateixa hora, amb el pijama blau posat, em deia “Bona nit, amor”. De lluny s’esfilagarsaven les darreres llums d’una ciutat que suposadament compartíem. Però no hi havia cap més certesa. Desconeixia el seu rostre, el to de veu o el tacte de la seva pell…

I, tanmateix, havia caigut bojament enamorat.

Ell s’enamora d’un plaer immediat, i també d’una dona sense rostre. I fins aquí puc llegir. El que us intento traslladar és que si per ventura considereu que la major felicitat és trobar un amor correspost, on queda el sexe? Cal encaparrar-se en aquell únic amor i una única manera de practicar el sexe?

Em va gravar com els dits polze i índex vorejaven el contorn d’un botó gros i blanc i la part de dalt del pijama es va oferir gentil. Tot seguit em va escriure. Em va dir que no tenia previst excitar-se però que notava com els mugrons se li havien endurit de forma notable i una humitat començava a fluir entre les seves cames.

Ell sovinteja relacions diverses, reals i virtuals.

Jo ja hi era quan la vaig veure arribar, just quan s’iniciava el film. Em va sorprendre perquè es va seure a dos seients de mi, a la meva dreta. Més enrere no hi havia cap espectador i només davant unes deu persones assistien a la projecció. Es va treure lentament l’abric, quasi sense mirar-me però vaig endevinar un somriure just abans de seure. El vestit negre ajustat no podia cobrir bona part de les seves cames.

I també prova noves experiències…

Després de dos mesos de relació, na Joana em va proposar un local d’intercanvi de parelles. Vaig acceptar sense estar-ne del tot segur. Però ella assegurava que controlava. Em va explicar que havia sovintejat aquell local amb una parella anterior. I se li notava.

Però al llarg de tota la novel·la, el seu únic desig és trobar allò tan difícil, l’amor en el seu estat més pur, més autèntic; que et permeti conèixer la felicitat, practicar el sexe i sentir-te plenament enamorat. Permanentment. Perquè ell ha escollit aquests ingredients com a recepta màgica o alquímica de la plenitud. Però tu pots elegir-ne uns altres, només depèn de tu. I de la concepció que tinguis del teu benestar. El meu, oferir-vos els meus pensaments a través de l’escriptura.

Si t’atreveixes, gaudeix de Pijamablau.

Hem deixat de creure en les paraules?

Març de 2021

La darrera escena eròtica que m’ha cridat l’atenció ha estat en una sèrie que, si bé ha acumulat centenars de crítiques positives, avorreix tant com la mateixa família real britànica. En efecte, a The crown, temporada 2a, capítol 4t (“Beryl”), la princesa Margaret protagonitza una escena d’alt voltatge eròtic amb qui serà el seu marit, el fotògraf Antony Armstrong-Jones.

Ell la convida al seu estudi, la fa seure davant de la càmera i encén el focus. Llavors li diu que va a cercar alguna cosa a l’altell. La deixa una bona estona a l’espera. Ella sent les passes d’Antony i uns cops estranys als mobles; nosaltres, espectadors, el veiem picant objectes amb un martell i seient en una butaca, amb l’únic objectiu que ella entri en tensió i pugui obrir la imaginació a qualsevol circumstància, fins i tot, creure’s que potser ha caigut en mans d’un psicòpata. Després, baixa i inicia el fotografiat de la model. L’erotisme de l’escena consisteix a què l’artista aconsegueix extreure l’expressió més autèntica de la princesa, la despulla del rictus reial i del món d’aparences en el qual viu i deixa que la mirada i la cara mostrin el seu rostre més amagat. L’escena prossegueix amb el revelat de les fotos. Entre penombres, tots dos es freguen els cossos com per descuit i quan remullen els dits en el fixador, a l’espera que el petit miracle del revelat de les imatges s’assoleixi, el degoteig del líquid simbolitza a la perfecció la tensió eròtica del moment. No es fan l’amor, ni practiquen sexe. Només erotisme. L’atracció de l’escena, sota el meu prisma, és que ell assoleix que la “princesa”, tan sols amb sons, paraules i sensacions, es despulli de totes les seves cuirasses i s’obri al món artístic (i també epicuri) del fotògraf.

Ho conto perquè a la societat actual, les sèries o minisèries estan ocupant el lloc de la literatura més convencional: aquelles sagues de novel·la negra, històrica o fins i tot, romàntiques.

Avui, el món de la imatge preval per damunt de tot. I la paraula escrita decau en qualsevol gènere i circumstància. Fins i tot al món de la ràdio, la paraula esdevé imatges a través de l’streaming

O potser per això, més enllà d’escriure’n una crònica fidedigna, els fotoperiodistes s’afanyen a retratar tot allò que succeeix en una manifestació amb enfrontaments amb la policia. I sovint són més nombrosos que els mateixos manifestants.

Hem deixat de creure en les paraules?

Un dels llibres que vaig consultar prèviament a l’escriptura de Pijamablau és l’Ars Amatòria d’Ovidi. El recomano de manera fervorosa. L’art de la seducció i de l’amor que ell desenvolupa no difereix gaire d’avui en dia. Un dels consells, mostrar un tros de turmell en un espectacle de circ romà, provoca un somriure. Si el traslladéssim a qualsevol part del cos en un bar musical d’avui en dia, possiblement ningú no en faria cas. Però tanmateix…

Ovidi ens ensenya, no només amb aquesta obra, sinó en el seu conjunt, que allò que ens ha quedat del passat prové únicament de la paraula escrita i, si voleu, de les obres artístiques del moment. Això em fa pensar com ens analitzaran les generacions futures. I si aquells que apostem per la paraula escrita, no som peces arcaiques d’una societat en vies de desaparició.

Pijamablau, la meva primera novel·la eròtica, intenta (i ja em direu si ho aconsegueix), transcendir aquells instants de desig, de morbo, fent ús només de les paraules. No sé si me’n surto. Però sé que és el que em toca fer.

La setmana vinent faré el seu llançament. Per e-book, el 20 de març. Amb la primavera. Si et vols avançar amb la versió paper, la tens ací.

D’aquí 700 anys, lo llorer reverdirà. La lluita entre el poder i la llibertat

Ho va profetitzar Guilhem de Belibasta, mentre cremava a la foguera, un 24 d’octubre de 1321, a Vila-roja del Termenés, a l’Aude. Aquest any, per tant, en farà set-cents.

Raimond de Castelnau, el “meu” perfecte càtar, que va morir a La Granadella i va ser qui va reconsolar el mateix Belibasta, sabia prou bé que la persecució catòlica contra el catarisme no s’aturaria. Ell va refugiar-se a terres de Ponent, amb l’esperança que la seva presència passés desapercebuda. I ho va aconseguir.

Perquè Belibasta va escollir el set-cents? La meva comprensió limitada sobre numerologia no amaga la importància de la suma del 4 i del 3. El 4 representa els quatre punts cardinals de la Terra i el 3 conté el vessant més espiritual, de la tríada que simbolitza l’espiritualitat. Per tant, el 7 ve a ser la suma de lo terrenal i lo espiritual i, segons diuen, reflecteix el final d’un cicle i la renovació amb el següent. Molt adequat doncs per al que pretenia profetitzar Belibasta.

Però ens trobem davant el final d’un cicle i l’inici d’un període nou? El que és segur i que es pot constatar és que ens trobem davant d’una lluita ferotge entre el poder i la llibertat que la pandèmia no ha fet més que accentuar. I que l’espiritualitat no és capaç de respondre, si més no aparentment.

Quina és sinó la lluita que al llarg dels mil·lennis ha sacsejat el nostre planeta? Què significa aquest combat i on ens porta? Miquel Maria Gibert va definir El càtar de La Granadella amb aquestes paraules (i que es troben a la contraportada del llibre publicat):

«El càtar de La Granadella hi ha diverses interrogacions molt contemporànies: quin ha de ser el límit de la llibertat?, quina relació hi ha entre poder i llibertat?, quin vincle s’amaga entre la saviesa i el poder? I n’hi podem trobar més.»

El càtar de La Granadella farà aviat sis anys. En el moment de la publicació, ja vaig expressar quins eren els meus agraïments profunds. Però n’hi ha un que portaré sempre amb mi: la sinopsi que en va fer en Miquel Maria i que jo mai no hagués arribat a igualar. Em segueix captivant i em serveix per encapçalar aquest post: intentar comprendre el mecanisme humà que porta l’home a una lluita fratricida entre aquells que ostenten el poder i la resta d’humans (conscients) que malden per mantenir les seves llibertats i les comunes a tots. Aquesta és una de les raons de l’existència d’El càtar de La Granadella.

Avui en dia ens preguntem que si la democràcia és el poder del poble, que cedeix als seus representants llur exercici, què fa que els governants i legisladors perdin la consciència i la raó de ser de la seva naturalesa i trenquin el contracte públic amb la ciutadania?

Perquè quedi dit que poder i llibertat, a priori, no haurien de ser dos conceptes contraposats.

Hi ha tants reflexos en aquesta lluita o relació. En podria esmentar uns quants; des de la situació política creada al nostre país després de les eleccions, a la que diàriament es produeix entre pares i fills, o entre patrons i treballadors.  

Però en tot cas, tornant als set-cents anys del reverdiment de lo llorer, i a la desaparició de la fe càtara (que va simbolitzar en Belibasta) aquella persecució es trobava inserida en la lluita entre el poder temporal i l’espiritual. L’església catòlica havia fet vinclar el seu futur (per cobdícia i anhels de béns terrenals) cap a l’imperi de lo temporal (dominius mundi).

És possible que la profecia d’en Belibasta anés en el sentit del final del poder temporal de l’església i impliqués un nou renéixer de l’espiritualitat?

Aquesta és la tesi que jo m’atreveixo a oferir i que em fa creure que la Humanitat, amb plaer ètic i estètic, i malgrat tot, segueix evolucionant. Amb permís del catarisme i de tot allò que va representar.

M’he permès incloure la portada de la meva novel·la “El càtar de La Granadella” perquè intenta discórrer al voltant d’aquests conceptes i perquè, des de fa ben poc, la podeu gaudir també en e-book. Aquí trobareu els enllaços.

Paraules que no s’esborren

Paraules que no s’esborren. Aquesta és la pretensió. M’inicio en el bloc de la pàgina web i deixo enrere “L’internauta que somiava el passat“, el nom de l’anterior bloc a Vilaweb, i amb el qual seguiré en contacte. No he volgut començar sense fer una mirada enrere. Per això, enllaço els darrers posts d’un bloc amb el qual si bé he interactuat poc, m’ha acompanyat de manera molt íntima i sincera. Com espero que ho faci aquest. I amb l’objectiu de fer-lo més constant i atractiu pels lectors.

M’inicio en el món de les pàgines web, en el sentit que faig la meva primera aportació

Dietari d’un confinament. Segona part

Segona part del recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. Del 18 d’abril al 26 de maig de 2020

Maó, sa ciutat retrobada

Maó s’ofereix, espargida, per carrers empedrats i polits, i per multitud de places de diferents formes i aparences. El dia és ennuvolat però ve de gust passejar-s’hi, mentre l’aigua m’obsequia – de tant en tant–, amb esquitxos esmorteïts que només remullen les idees més antigues.

L’aroma del temps

Vaig conèixer l’assaig de Byung Chul-Han a través del digital @Catorze.cat. Una de les seves afirmacions era “qui vol viure més ràpid, també acaba morint més ràpid. L’experiència de la durada i no  el nombre de vivències fa que una vida sigui plena”.

Dietari d’un confinament. Primera part

Recull de piulades a Twitter de l’etapa de confinament. Imatge d’una obra de Bansky. Del 16 de març al 17 d’abril de 2020