Don’t look up. No miris cap amunt. Espòiler: no ens remourà les consciències

No miris cap amunt. O no miris el cel. Desconec quina seria la traducció més fidedigne de “Don’t look up”. En tot cas, és una proposta fílmica que ens fa Netflix, dirigida per Adam Mckay  (que n’és el guionista) i interpretada per Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep, entre d’altres.

No faré una crítica cinematogràfica. Només me n’interessa el seu transfons, la seva narració.

La sinopsi: dos astrònoms descobreixen un cometa que es dirigeix cap a la Terra de manera irremeiable. Evidentment, com a bons americans intenten concertar una entrevista amb la Presidenta d’USA, Meryl Streep. Abans hi ha una conversa prèvia amb la NASA. L’anestesista que la dirigeix afirma que el cometa no és una amenaça. I la Presidenta resulta que sembla més preocupada per altres factors (com l’elecció d’un membre del Tribunal Suprem o les eleccions que se celebraran en deu mesos). Decidits a difondre el missatge, contacten amb els mitjans de comunicació; com a resultat, ell acaba esdevenint el científic més atractiu del moment i ella, la tendència “hater” a les xarxes. No us sona estrany, oi? Sí, és el món que tenim.

L’ús de la sàtira ha estat present a totes les civilitzacions; el terme prové del llatí, “satura”; en un origen, una mena d’ofrena o safata de fruites variades. Els poetes grecs ja en feren ús. De fet, la sàtira ha servit per caricaturitzar, ridiculitzar, fer evident un costum o situacions que l’autor considera remarcables. Sovint també amb l’ús de la ironia, allò tan fi i difícil de sustentar.

Caldria tenir molt en compte que la caricatura i la ridiculització no han de ser un objectiu per elles mateixes. Si no van acompanyades de la destinació primera (la satirització i la crítica social, política o cultural), poden esdevenir banals i ofensives. Vivim un món on els conceptes es barregen i els coneixements primigenis queden sovint arraconats. Ho dic perquè he llegit crítiques del film que no aprofundien o no calibraven el que l’autor ens vol oferir.

Crec que McKay aconsegueix una obra notable: intenta posar un mirall davant nostre, amb l’objectiu de veure’ns-hi reflectits. Ho assoleix però, i aquesta és la qüestió important, farà canviar l’estatus actual de relacions que vivim? Aquest “like” permanent? Aquesta superficialitat en l’esdevenir diaris? Penso que no, malauradament.

“El gran dictador” de Charles Chaplin, és una de les sàtires més punyents fetes per la gran pantalla. La seva darrera aportació artística. Feia una caricaturització de Hitler i del seu règim feixista. El que potser no tots sabíem és que la va fer l’any 1940. Llavors els camps de concentració “nazis” ja existien. Anys desprès, a la seva autobiografia, el gran actor reconeixia que no hagués estat capaç de fer la pel·lícula si hagués sabut de l’horror de l’existència dels camps de concentració.

Si us soc sincer, en un hipotètic cas d’un cometa o meteorit que tingués com a destinació el nostre planeta, no tinc clara que la reacció humana diferís molt del que veiem a Don’t look up. I això em fa ser cada cop més escèptic amb els valors humans.

Durant els propers mesos d’aquest any, tinc prevista la publicació d’ “El membre del Govern”. És una novel·la que descriu, a través de la sàtira i la caricaturització, el moment polític que vivim com a societat. Reconec que hi ha situacions i detalls de la pel·lícula que m’han recordat escenes de la novel·la. La sàtira, potser, és el darrer recurs quan ja no és possible invertir el sentit de les coses.

Calaveres atònites. Jesús Moncada, no em calen els teus dibuixos

Rellegint Moncada, he tornat a sentir la força de la teva veu, la densitat de la teva imaginació, el pes de la teva prosa. Em va passar per primer cop amb la novel·la Camí de Sirga. La teva contundència narrativa, els perfils únics de les teves descripcions i l’ús extraordinari de l’idioma van subjugar-me en el teu verb, a través de la teva Mequinensa universal.

Jesús Moncada és un dels autors contemporanis més traduïts del nostre país. I un traductor excels. També, diuen, va ser un pintor o dibuixant notable.

Calaveres atònites no és més que un recull de relats que s’inscriu en l’univers de la seva vil·la natal, com un apèndix de les novel·les Camí de Sirga i Estremida memòria. El que els fa diferents és el tractament humorístic, un divertiment del qual, de ben segur, l’autor en va saber gaudir.

Publicada l’any 1999, Calaveres atònites et deixa un somriure als llavis i una sensació profunda d’haver format part de cadascun dels relats. Catorze relats als que cal sumar el pròleg i l’epíleg. Saps, Moncada? M’hagués agradat que la veu en primera persona del pròleg, la del secretari novell i ben barceloní del Jutjat, hagués acompanyat alguns dels inicis o finals de les històries que allà s’hi conten. Però és tan sols un desig de lector integrat en el teu món. També, certament, hi ha moments que costa identificar cadascun dels personatges. Crec que la causa és el recargolament compartit de les seves vivències, dels seus pensaments, dels seus actes; estrambòtics i peculiars.

Moncada m’ha fet reviure instants de la meva infantesa, quan encara les dites i els refranys en català inundaven les converses quotidianes de la meva recent vida estrenada. Quin ús de l’idioma. I quina riquesa de vocabulari; no me’n sé avenir. Una parla on cada tros de terra conserva les seves essències, les expressions més genuïnes, els accents més modulats. Moncada és capaç, de manera sobrera, de fer parlar els seus personatges com si es tractés d’un moment viscut, d’un tros de pel·lícula de finals del segle XIX o al llarg del segle XX. Els veus movent-se, gesticulant i, per damunt de tot, verbalitzant allò que serven els seus pensaments, en una mena de xarxa plena de peixos disposats a escapolir-se per entre els seus diminuts forats.

La meva calavera atònita només pot fer que recomanar aquest recull de contes. Però aviso: no és de fàcil lectura i cal una bona dosi de solitud i complaença. Però pot ser un bon recurs per iniciar-se amb Moncada.

Jesús, no em cal percebre els teus dibuixos; la teva literatura ja omple de traços, colors i ombres la meva ment empobrida d’aquest ja primer quart del segle XXI. Saber-te a la meva humil biblioteca, em tranquil·litza.

Tàndem, una història d’amor sense bicicletes

Reconec que no m’ha convençut, gens ni mica. Maria Barbal exposa la relació de dues persones (grans) que senten interès una per l’altra, quan tots dos coincideixen en unes sessions de ioga del seu barri. A partir d’aquí, amb diferents veus, descobrim què amaguen els gestos de l’Elena i l’Armand, com han arribat fins aquí. I sobretot, com imaginen el futur immediat i quines conseqüències tindrà la seva trobada. En solitud, pedalant un tàndem o combinant ambdues facetes.

No m’agrada el discórrer de la trama. Penso que si bé l’opció inicial de fer dues narracions diferenciades podia esdevenir una bona idea, el canvi cap a una veu i una altra, no. Així, l’Armand ens parla en primera persona i, en canvi, l’Elena ho fa en tercera. Però trobo a faltar (i molt) la visió personal que s’emporta l’Elena del viatge al sud d’Anglaterra. Perquè l’autora el narra a través de la primera persona de l’Armand, que ja té prou feina en trobar l’instant adequat per parlar amb son fill. I que considero que és el moment més important o més transcendent de la novel·la.

El llenguatge és planer i en facilita una lectura ràpida. Però potser la seva lleugeresa no permet prendre consciència de les històries que s’hi reflecteixen. Cal agrair a l’autora els passats que apareixen dels personatges. Tenen prou pes com per fer traslluir les contradiccions, les pors, les culpes que tots portem a dins, a base d’errors comesos o situacions no resoltes de les nostres vides. En aquest sentit, que les històries dels dos personatges no siguin extraordinàries i esdevinguin, a la vegada, profundes i reveladores, és molt positiu per l’obra. Però potser agafarien més relleu amb un llenguatge més ric i elaborat.

Les siluetes dels dos personatges que dibuixa na Barbal no em convencen. I si bé et pots arribar a imaginar les seves fisonomies i el seu estil de vestir, no arribo a connectar amb ells. No em transmeten confiança, si us haig de ser sincer. Potser aquesta és una postura meva personal. Però el fet de fer-se gran per mi no ha d’implicar haver d’assumir i fer valer els errors comesos o les paraules no dites. És com si els dos personatges haguessin esperat a l’edat de jubilació per intentar arreglar les seves misèries, les seves penes, les seves vides no resoltes (segons el seu punt de vista). I aquest és un fet que transcendeix per acabar de degustar la novel·la. Em rebel·la.

El tàndem resta aparcat en una paret del barri de Sants. Llueix bonic i a l’espera que algú, (una parella), de l’edat i de la condició que sigui, l’agafi i emprengui el camí.

Potser és que jo prefereixo les bicicletes. Que l’amor sorgit sigui capaç d’esquivar totes les pedres del viatge i travessar rius i torrents sense pors. Però sobretot que la meva parella sigui capaç de conduir la seva pròpia, de bicicleta.

El joc del calamar. No és pas or tot el que lluu

La sèrie sud-coreana de la qual tothom en parla. I realment és recomanable al cent per cent. El tractament dels personatges, les situacions creades i els transfons que s’hi reflecteixen, poques vegades es troben tan ben executats en una mateixa producció.

Centenars d’individus són cridats a competir entre ells per optar a un premi milionari que els permetrà pagar tots els seus deutes. Són persones que, per diverses causes, han caigut en l’estrat més baix de la societat, si més no econòmicament. El personatge principal és un home abatut, que viu amb la mare, divorciat i amb una filla petita que quasi bé no veu. Però de mica en mica, aquest personatge que sembla que no disposa de tonalitats, va creixent i agafant colors diversos, en la mateixa mesura que va superant les primeres proves d’uns jocs aparentment infantils i que acaben esdevenint macabres.

Cal reconèixer-ho. La fórmula que utilitzen els creadors de la sèrie és la més fàcil: una mena de “Gran Germà”, la típica seqüela de supervivència que fa enfrontar a uns contra els altres, per fer creure que l’enemic és el teu company de lluita o de penalitats. I si bé és cert, també ho és que saben incorporar-hi nous elements: l’amic d’infància que era un triomfador, un emigrant paquistanès de cor bondadós, una noia que ja sap el que és la lluita per la supervivència, un milhomes que resulta ser un covard. I un home gran que ningú no sap perquè ha acabat en aquesta competició sagnant.

A la vegada, els elements inherents als jocs ens permeten observar la diversitat de comportaments humans: la sagacitat, la intuïció, el compromís, la fidelitat, treballar en equip; totes elles són característiques que formen part del que podríem anomenar la cultura del joc. Us en passo un decàleg, perquè en soc un ferm defensor.

Per altra banda, “El joc del calamar” també incorpora a mesura que passen els capítols qüestions ideològiques a debat com la democràcia, o la lluita social, o el tracte que es fa a la immigració.

Possiblement, en aquest sentit, la sèrie està pensada més des d’una visió occidental que no oriental. Suposo que la confrontació entre les dues Corees ha comportat una accentuació occidental de la seva societat. És cert, doncs, que enyoro algun component més oriental que sí m’he trobat en altres produccions asiàtiques o en animes.

I és que no és or tot el que lluu. Si visioneu la sèrie us n’adonareu; res no sembla el que aparenta. I això és un mèrit dels creadors. La finalitat d’una producció artística ha de ser la distracció però també obrir-te a la ment nous pensaments, o a qüestionar-te certes creences preestablertes que, potser, caldria que et replantegessis. I haig de dir que “El joc del calamar” compleix amb totes aquestes premisses.

La drecera. O tot allò que reviu quan redreces els paisatges de la memòria

La drecera és una novel·la d’en Miquel Martín i Serra, que va ser publicada en primera edició el juny de 2020.

Els títols han de servir de pistes per resoldre els entramats de qualsevol obra. Quasi sempre. I La drecera ho acompleix. Perquè si bé és un camí que utilitza el nostre jove protagonista per evitar fer volta (i que li permet estades sovintejades a Mas Bou i amb en Pitu), també pot servir per traçar el paral·lelisme entre allò que perviu en els nostres records.

Llegir-la m’ha transportat, en sensacions i paraules, a moments d’infantesa que, tot i que eren lluny de l’Empordà, em segueixen sotjant des dels corriols de les memòries infantils. Només per això ja m’ha valgut la pena.

L’epíleg d’en Josep Maria Fonalleras enquadra bé els objectius de l’obra i fa parar esment en els versos inicials que l’autor ha volgut que presidissin el seu inici. Són versos de Carner que et traslladen a la platja i la vella mar que sempre ens acompanya.

En Miquel Martin i Serra ha creat una obra excelsa, de prosa i detalls, de llengua plena i experiències viscudes. Un home premiat en quasi tot el que ha publicat, conté alguna clau que escapa a la resta dels mortals, escriguin o no.

El punt de vista del nen-noi protagonista és immillorable. Perquè descobrim tot el seu món, de manera exclusiva, única, sincera, esquinçada. I anem creixent amb ell. És el fill únic dels masovers d’un xalet-masia d’una família benestant de Barcelona, d’aquelles amb xofer i noies filipines pel servei. I al llibre s’hi aboquen tots els descobriments corresponents a un “nanu” empordanès, de família humil. La natura esplendorosa i els personatges únics d’aquell país petit. En Pitu…

Els comentaris sobre els fitxatges del Barça ens permeten descobrir exactament els tempos d’espai i temps. Uns inicis dels anys 80, plens encara de diferències socials entre els masovers i els “senyors”, una vida plena per camins i boscos, on l’escola era l’accident i els estius el moment d’experimentar. Que lluny queden els nostres 80 de l’actualitat.

La única crítica que m’atreveixo a fer és que no remarqui més els canvis d’estacions. Es produeixen salts que només podem detectar a través dels ulls vius i innocents del petit. Possiblement, això hagués provocat una obra més voluminosa. I d’això també em planyo. Maleïda idea del món editorial de creure que les bones novel·les d’avui en dia no han de superar les dues-centes planes.

No he pogut evitar fer una comparativa amb Haruf i Cançó de la Plana, que ja us vaig ressenyar. Just les crítiques que jo li feia (el punt de vista de tercera persona, massa fred, massa professional i la  no concreció temporal) es trenca amb La drecera, i així com Haruf retrata la visita al ginecòleg d’una de les protagonistes, aquí en Martin descriu una matança del porc amb tots els detalls. Però, l’efecte és molt diferent. Aquí entens que la matança forma part del món que ens pretén descriure l’autor. Amb en Haruf, ni la visita ni l’autòpsia del cavall tenien massa raons justificables per formar part del text de la novel·la.

Potser perquè jo també vaig viure de prop una matança del porc, quan encara es permetia fer al carrer, a La Granadella. Les olors, visions i sobretot els alarits de l’animal han conviscut amb mi a través d’aquests corriols de la memòria.

O les anades amb la família a la platja, i el dinar posterior, entre pins i ombres d’estiu, quan la única preocupació és que no et piquessin els mosquits i la beguda fos ben freda. O les curses amb la bicicleta i els companys que no saps mai si acabaran essent amics o enemics.

Un monument de prosa, Miquel, de vocabulari ric i fastuós, de sensacions plenes i de gustos agredolços. Com la vida mateixa.

PD: m’agrada la manera de fer d’Edicions del Periscopi. Enhorabona

Paraules que tu entendràs. La novel·la d’un autor intel·ligent

No n’havia llegit res, d’en Xavier Bosch. Ni de la seva trilogia primigènia amb l’investigador i periodista Santana, ni dels darrers èxits Algú com tu i Nosaltres dos. Revisant el seu perfil me n’adono de quin error he comès. Perquè com a periodista és creador d’Alguna Pregunta Més, El Gran Dictat, o el director d’Àgora o Un Tomb per la Vida. Totes elles, propostes que he engolit amb delit al llarg de la meva vida davant de la pantalla televisiva (afortunadament finita).

Per tot, per força, pels seus darrers èxits de vendes, Xavier Bosch havia de mostrar una literatura de nivell alt. I crec que m’ha convençut.

Es tracta d’una història que pretén narrar l’amor que es destil·la a partir de certa edat, quan els fills ja superen el metre cinquanta. Ho fa a través de tres parelles que el viuen de manera particular; Bosch descriu unes relacions de parella entre homes i dones que, potser, es troben mancats d’un atractiu especial que els faci genuïns, o és que a mi no m’han atrapat. Exceptuant-ne la Mara.

Penso que, en el fons, l’autor ens vol explicar la història de la Mara, de la seva sexualitat, de la seva relació de parella, amb una absència notable en la relació amb els fills. O potser es fixa en la Mara per desenvolupar les emocions i les preocupacions d’un home com Xavier. Però ho fa amb la pretensió d’arribar a trobar fins a quin punt l’amor de parella és més fort que una infidelitat (i que és reiterada en el temps). No descobreixo res perquè aquesta circumstància apareix en els inicis i fa que els personatges es moguin i s’interrelacionin sabent-ho nosaltres, lectors.

Admiro la seva manera d’escriure. Sota una aparent capa de quotidianitat, t’atrapa i et fa resseguir les pàgines una rere l’altre, cada cop amb més ímpetu i determinació. I això és mèrit exclusiu del talentós autor. Els embolcalls a banda d’arquitectura, d’art, de música. Mentrestant, els personatges es van movent d’una banda a l’altra, com si la vida transcorregués sense pressa, sense pressions. Cal dir que la posició benestant de tots ells (advocats, arquitectes, periodistes, paisatgistes, fotògrafs i experts en turisme de luxe), fa que la vida per ells sigui més plàcida. Tot i així, l’autor hi introdueix una història paral·lela que de ben segur va haver de comprimir per a què no li creixés dins del que pretenia dir-nos. I més sabent que ha tastat la novel·la d’investigació.

Com deia, el mèrit de la història no n’és tant el contingut sinó la forma com ens la va transmetent. I com és capaç d’articular els capítols de manera que cada cop prengui més embranzida, sense que en aparença hagi de ser així. Chapeau (!)

És a dir, crec que en Bosch és un excel·lent narrador i, sobretot, un autor intel·ligent (com el defineixo en el títol d’aquest post). I un autèntic apassionat pel joc i l’especulació, en el bon sentit de les paraules. Escriu juganer amb el desig d’entretenir el lector. I ho fa amb qualitat i bones maneres, amb càlcul precís de les figures literàries que utilitza i amb un afany principal de distreure la clientela, com us deia. Amb un vocabulari ple i a la vegada sense estridències. No pretén resoldre les grans preguntes o obligar el lector a restar pensatiu durant unes quantes setmanes. I honestament crec que la literatura catalana va curta d’autores o autors que pretenguin just això: entretenir a través d’unes obres literàries de qualitat. Som un país pressionat en tot: hem de ser els millors en tots els vessants de les nostres vides i això ens fa, sovint, massa pretensiosos o esnobs.

Per tot, Xavier Bosch m’ha convençut per seguir de ben a prop la seva consistent trajectòria literària. Enhorabona!

La petita YU i la vida, allò tan complicat…

Ressenya de “La petita Yu i altres oblidats”. De Berta Vidal

Abans de l’inici de la lectura d’aquest conjunt de narracions curtes, em vaig preguntar què voldria dir el títol. Oblidats? La petita Yu? Contes orientals? Relats sobre marginació social?

Berta Vidal va guanyar l’any 2005 el Primer premi Ramon Planas de Narrativa Breu amb aquesta obra. I ho entenc, de llarg. Perquè aquesta petita meravella hauria d’omplir els prestatges de les vostres llibreries (o de l’espai que cadascú dedica per llegir-hi delícies literàries d’alt nivell).

Deu històries on tot el que em qüestionava a l’inici s’engrandeix i s’empetiteix, en la mateixa mesura que la vida ens dóna i ens treu paper. L’autora mostra una expertesa notable en endinsar-se en les ments dels personatges, en els seus gestos, vestits, gustos, pors, desitjos… Cada relat, cada història conté l’agror i la dolçor en dosis diferents, segons les pàgines volen seguir mostrant.

I el fil conductor és efectivament cadascun dels personatges, de les seves vicissituds, dels seus desenganys i també de les seves petites victòries. Oblidats. Tots restem a l’oblit. Ella ho expressa molt millor a la primera plana de la seva obra:

Tot és tant lent i cal fer tanta força per fer que la vida avanci, tot pesa tant i és tan fàcil que es cansi abans d’arribar ni tan sols a florir, tot costa tant, que avui la fatiga em domina i em deixa mig buit del desig que tenia de créixer i, sense motiu, gairebé, de seguir.

Són paraules recollides del poeta David Jou.

Com tot bon relat, cadascuna de les deu històries conté un final inesperat, que et deixa pensatiu, inquiet de vegades, esmorteït en d’altres, però mai indiferent.

El primer, “El jardí”, ja ofereix un tast del que vindrà. Perquè el final et prepara per tot allò que us he dit abans. I és que la vida mai és com te la imagines; ni mai no deixa de sorprendre’t o de forçar-te a situacions límit. Amb el “Sopar d’aniversari” m’he entendrit amb la Laia, amb la seva visió sotmesa de la realitat i que al final es rebel·la d’una manera, diguem, pròpia de com és ella (o de com ens l’ha sabut transmetre la Berta). O la senyora Sistachs, o en Robert…

No acabaria d’escriure’n lloances, en base a cadascun dels personatges i de les històries que hi apareixen. Només dir-vos que el vocabulari i l’estil són extremadament elevats, de gran qualitat. Deixeu-vos acompanyar per la petita YU (darrer relat que encara fa més difícil donar per acabada l’obra).

La Berta Vidal, que la conec personalment per coincidir-hi a l’Escola de les Arts Escrites, ha fet un esforç en publicar les seves obres a Amazon, en paper, ebook i gratuïts al Kindleunlimited. Jo prosseguiré amb la seva novel·la “El silenci de la Sara”, perquè vull copsar fins a quin punt la seva excel·lència en els relats, es manté en una novel·la que requereix altres ingredients i que de ben segur ella sabrà repartir i esmicolar de la millor manera.

Enhorabona, Berta!

“Aviam” què passa

Molts estius queden per viure.

De fa anys que cap al maig i principis de juny, estic pendent de l’anunci de l’Estrella Damm. Ho reconec. Però aquest any… em resistia. Sabia de què anava i a més havia llegit crítiques ferotges.

Però no me n’he pogut estar. I avui l’he visionat. Amb la prèvia de la cançó “Aviam què passa” (de Rigoberta Bandini) que he escoltat més de deu cops a les ràdios musicals nostrades. Em semblava una tonada fàcil, una lletra simple i una interpretació moderada. Tot i així, és d’aquell tipus de cançons que enganxen; no ho puc negar.

Bé, un cop visionat l’anunci (de més de cinc minuts), les conclusions són semblants a la peça musical: simple, argument massa fàcil i interpretació moderada. I això és el més greu, al meu entendre. Perquè suposar que la major part del pressupost va a parar al Mario Casas, i veient-ne la seva interpretació escarransida (es comporta com si mai no hagués trepitjat una platja), em resulta sorprenent i decebedor. Ella, la Mireia Oriol, tampoc no puja gaire més el nivell. Sort d’en Pep Cruz. I és que això de parlar en vers, cercant la rima fàcil és una forma de comunicar que sempre m’ha posat nerviós, com una abraçada d’os (sense diacrític, oi).

En la sinopsi de la història, la noia s’interessa per un noi que recull plàstics de la platja, tot i que el fil sembla portar-nos a un crush de la Mireia per en Mario. Però no, ella es fixa en el voluntari que dedica part del seu temps a la millora de l’ecosistema. Simple. I el més preocupant és que aquesta manera de relatar la quotidianitat ha vingut per quedar-se. És el mateix pensament que em ve quan alguna Ong t’assalta enmig del carrer per a què coneguis la seva tasca i demanar-te una ajuda. Utilitzen els mateixos paràmetres que una multinacional. I te n’adones que, més enllà del seu altruisme aparent, hi rau una visió de la ciutadania que  no difereix en gaire a la de les grans empreses.

Fer de la lluita i el compromís per la conservació del medi dels ecosistemes que ens envolten, una eina més per lligar, o per semblar guai, ho trobo pobre, simple, mediocre.

Però diria que la mediocritat ja ha pres el relleu a la defensa dels valors, a l’explicació i convenciment de les idees, a les lluites que encara ara assolen el planeta sencer.

Jo també mesuro fins a quin punt és necessari fer un post d’una matèria tan superficial. Però és que som a l’estiu i, aviam què passa, que la calor no et permet raonar gaire i una cervesa ben freda ajuda a restar a la superfície de la no concreció.

Ah, sí! L’”aviam”, m’agrada com a expressió col·loquial.
Salut!

Canto jo i la muntanya balla

I la Irene Solà dorm satisfeta damunt d’un coixí de prosa esplèndida

No m’ha decebut. No cal que us en faci sinopsi perquè aquesta novel·la fantàstica ja té dos anys de vida. I el tanco sabent que feia temps que no llegia res de tanta qualitat. I el desaré a la meva recent prestatgeria de llibres, perquè per fortuna me’l vaig auto-regalar per Sant Jordi. (Visc sol, sí. I sense amants passionals que em vulguin obsequiar amb llibres).

L’inici; l’inici em va desfermar una mena d’excitació intel·lectual que si bé es va anar esmorteint amb el pas de les pàgines, mai no va deixar de ser present i de reviure en no poques ocasions. Aquelles panxes tan plenes, els ventres negres i les paraules que et van transportant pels camins que pretén l’autora. I, per damunt de tot, un succés primer que marcarà la història que ens explica. Com així ha de ser.

I a mesura que passes pàgines te n’adones de la magnitud de tot allò que descriu. Sí, soc dels convençuts que en un microcosmos hi pots trobar de manera traspuada les veritats més absolutes i les incògnites majúscules de l’ésser humà. Però també del planeta, de la Mare Terra. Un simple àtom et pot donar l’explicació de les claus de la vida.

Entenc el llenguatge del cabirol, de la Lluna, dels bolets, de les dones d’aigua i de tots els personatges i éssers que ens apareixen sense mesura. Em resulta fàcil fer-me’ls meus perquè potser tinc suficient empatia en situar-me en pensaments aliens. I m’atipen, en el bon sentit de la paraula. Cada capítol, cada personatge em produeix l’efecte d’una bona menjada, d’aquelles que recordes per temps.

Ben estructurada, potser cap a meitat de l’obra, et sents un poc traït per la insistència en aquest llenguatge-pensament que, si bé conserva el seu ritme i cadència, a voltes et fa sentir presoner d’aquelles muntanyes i de tots els seus habitants, visibles i invisibles. 

Però diria que és precisament aquest captiveri el que pretén l’autora; un captiveri que et porta ineludible al desenllaç, fora temps i espai, i t’obliga a escoltar allò que els protagonistes tenen a dir. A sentir-ho també. 

Irene Solà ha creat, com deia, un microcosmos d’un paisatge rural i tancat, bevent de la mitologia i de les obres que ja han reflectit aquests paratges, entre Camprodon i Prats de Molló. I sense pretensió d’esdevenir mussa d’aquelles muntanyes, es converteix en autora d’una obra brillant i definitiva.

Em satisfà pensar que dones i homes són capaços d’alçar el nivell de la nostra cultura i, amb un llenguatge ric i ple, pugnen per fer-se un lloc a la literatura universal. Sense complexos, desaforadament.

És com calibro jo aquesta novel·la.

La paret de Haushofer, la mirada sàvia d’una dona.

Fa dos dies que vaig acabar la lectura de “La pared”. I encara ara m’arriben missatges al cervell. Cal munyir la vaca, o refer la porta d’entrada de la cabana…

Un relat distòpic de Marlen Haushofer, en la que afirmen és la seva millor novel·la, i que ens presenta l’enfrontament d’una dona davant una situació imprevista: de la nit al dia, apareix una paret transparent en forma de cúpula que l’encercla i la tanca dins d’un espai reduït d’una vall dels Alps.

I no, no s’enfronta a perills inimaginables, ni respon a cops de destral amb violència de mascle contra les amenaces que la puguin assetjar. La mirada femenina (que no feminista) significa en aquesta obra que, davant un fet inusual, hi respon com faria una persona que intenta sobreviure de la manera més sàvia possible. I això, malauradament, només les dones estan capacitades per portar-ho a terme.

És en aquesta actitud sàvia on el relat guanya consistència. La protagonista  estableix una relació de comunió absoluta amb els animals que acompanyen la seva solitud (un gos caçador, una vaca que no se sap si està embarassada i una gata que es comporta de manera fidedigna com a felina). L’encert de Haushofer és que és capaç de mostrar-nos aquest dia a dia de lluita constant, amb la complicitat i la distracció d’aquest bestiari.

Literàriament, Marlen t’atrapa en una lectura que no et permet respirar. Durant la primera part de l’obra, esperes i ansieges que un nou capítol comenci i et permeti agafar aire, sentir que l’ oxigen circula per les venes. Però no, no et fa aquesta concessió. I a la vegada, el dia a dia i la reiteració constant de les seves accions més quotidianes només fa que aferrar-te a la lectura. Ho trobo esplèndid.  

A més, el personatge femení que no té nom – però que de ben segur li podríem dir Marlen (perquè intueixo que l’autora va voler situar-se en aquell món distòpic, per veure si n’era capaç de sortir-se’n) – evoluciona de manera quasi inapreciable però sòlida. És potser l’embolcall més atractiu del llibre.

Al llarg de la novel·la anava pensant en el desenllaç, en com acabaria. I només puc dir que em va sorprendre i després d’uns segons de reflexió em va embadalir. També us reconec que al llarg de les 231 pàgines (traduïdes per Claudia Toda Castán en l’edició de Volcano) vaig estar esperant una guspira de necessitat sexual en la protagonista; o un estudi més científic de les possibilitats de sortir d’aquella presó, si és que realment és una presó. Però tot això són pensaments mascles que, afortunadament, l’autora no va ni contemplar.

Era un llibre per la pandèmia, ho reconec. Però per sort, una piulada a Twitter de fa unes setmanes, m’ha permès conèixer aquesta obra i la seva autora. Ara que la pandèmia remet i el sol apareix pels quatre cantons de les nostres vides. Aparentment, com la presó de Marlen…

Molt recomanable (tot i que no és de fàcil lectura).