Cançó de la plana. Un cant a la senzillesa (potser massa)

Imagina’t assegut davant d’un dels paisatges idíl·lics d’un poble de pocs habitants de la Plana de Vic. Som al mes de maig i, tot i que la vida discorre amb els hàbits i costums de l’hivern, ja s’intueix l’estiu i la primavera ha esclatat en mil colors i formes. Els teus ulls fan de veu narrativa que et va relatant l’anar i venir dels seus vilatans; les seves activitats més precàries i les relacions que aparenten tenir. Però també els paisatges diversos que se’n desprenen i tot allò que pot semblar intranscendent.

Kent Haruf fa exactament això a “Cançó de la plana”, sense cap més ambició que el retrat de Holt i uns quants dels seus habitants. Holt és el poble imaginari que fa d’escenari de tota la seva literatura. “Cançó de la plana” és la primera de les tres novel·les que completen una trilogia ambientada en els anys vuitanta de la Nord-Amèrica del segle XX. Aquí arriba la meva primera sorpresa perquè, tot i ser un ambient rural, la societat que descriu podria emmarcar-se molt més enllà en el temps, si no fos pels vehicles i televisors que hi surten.

La veu narrativa d’en Haruf és excelsa, brillant, única. Observes i ressegueixes els seus personatges i, amb el transcurs de les pàgines, t’hi acabes sentint molt proper. Acompanyes la jove adolescent Victoria, (després de ser rebutjada per la seva mare per estar embarassada); els dos nens que venen a ser complement un de l’altre, o bé els germans McPheron, que mereixen capítol a part.

Conté moments tendres i emotius però també intranscendents, com quan narra una autòpsia d’un cavall o la visita al ginecòleg. De principi a fi. I si bé pot tenir la seva raó de fons, és ben cert que aquests dos moments (com a exemples) em van refredar la lectura.

La seva tercera persona narradora és tan professional que pot servir a la perfecció d’exemple de tipus de narrador objectiu. Però aquesta particularitat no ajuda a explicar els perquès que es van acumulant al llarg de la lectura. I si bé és una eina literària de primer ordre, també és una tècnica que no em satisfà. Perquè t’arribes a plantejar fins a quin punt era necessari mostrar la quotidianitat dels habitants de Holt, just en aquells dos mesos; podria haver estat dos anys enrere o dos endavant. El contingut de les històries, des d’aquesta visió objectiva i superficial, no té tanta importància.

Haruf inscriu l’estil de la seva obra en el conjunt de la narrativa nord-americana de caire rural, on els patrons i els costums es repeteixen i la incomunicació entre els personatges és potser el fet més rellevant.

Tot i així, per qui es vol deixar atrapar per una lectura fàcil, senzilla i que no et permet deixar-la, us la recomano. Com que pareu especial atenció en els dos grangers, els germans McPheron. Una delícia de personatges, amb uns diàlegs que sense dir gaire ho transmeten tot.

La traducció és de Marta Pera Cucurell i l’edició en català va sortir l’octubre de 2017 (Edicions del Periscopi).

Publicat per estevecanet07

Escric a deshores i somio despert. Que no em treguin la llibertat de pensar... A Twitter faig frases de paraules que no s'esborren. Autor de: #ElcàtardelaGranadella; #Pijamablau i #Elmembredelgovern

One thought on “Cançó de la plana. Un cant a la senzillesa (potser massa)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: