Canto jo i la muntanya balla

I la Irene Solà dorm satisfeta damunt d’un coixí de prosa esplèndida

No m’ha decebut. No cal que us en faci sinopsi perquè aquesta novel·la fantàstica ja té dos anys de vida. I el tanco sabent que feia temps que no llegia res de tanta qualitat. I el desaré a la meva recent prestatgeria de llibres, perquè per fortuna me’l vaig auto-regalar per Sant Jordi. (Visc sol, sí. I sense amants passionals que em vulguin obsequiar amb llibres).

L’inici; l’inici em va desfermar una mena d’excitació intel·lectual que si bé es va anar esmorteint amb el pas de les pàgines, mai no va deixar de ser present i de reviure en no poques ocasions. Aquelles panxes tan plenes, els ventres negres i les paraules que et van transportant pels camins que pretén l’autora. I, per damunt de tot, un succés primer que marcarà la història que ens explica. Com així ha de ser.

I a mesura que passes pàgines te n’adones de la magnitud de tot allò que descriu. Sí, soc dels convençuts que en un microcosmos hi pots trobar de manera traspuada les veritats més absolutes i les incògnites majúscules de l’ésser humà. Però també del planeta, de la Mare Terra. Un simple àtom et pot donar l’explicació de les claus de la vida.

Entenc el llenguatge del cabirol, de la Lluna, dels bolets, de les dones d’aigua i de tots els personatges i éssers que ens apareixen sense mesura. Em resulta fàcil fer-me’ls meus perquè potser tinc suficient empatia en situar-me en pensaments aliens. I m’atipen, en el bon sentit de la paraula. Cada capítol, cada personatge em produeix l’efecte d’una bona menjada, d’aquelles que recordes per temps.

Ben estructurada, potser cap a meitat de l’obra, et sents un poc traït per la insistència en aquest llenguatge-pensament que, si bé conserva el seu ritme i cadència, a voltes et fa sentir presoner d’aquelles muntanyes i de tots els seus habitants, visibles i invisibles. 

Però diria que és precisament aquest captiveri el que pretén l’autora; un captiveri que et porta ineludible al desenllaç, fora temps i espai, i t’obliga a escoltar allò que els protagonistes tenen a dir. A sentir-ho també. 

Irene Solà ha creat, com deia, un microcosmos d’un paisatge rural i tancat, bevent de la mitologia i de les obres que ja han reflectit aquests paratges, entre Camprodon i Prats de Molló. I sense pretensió d’esdevenir mussa d’aquelles muntanyes, es converteix en autora d’una obra brillant i definitiva.

Em satisfà pensar que dones i homes són capaços d’alçar el nivell de la nostra cultura i, amb un llenguatge ric i ple, pugnen per fer-se un lloc a la literatura universal. Sense complexos, desaforadament.

És com calibro jo aquesta novel·la.

Publicat per estevecanet07

Escric a deshores i somio despert. Que no em treguin la llibertat de pensar... A Twitter faig frases de paraules que no s'esborren. Autor de: #ElcàtardelaGranadella; #Pijamablau i #Elmembredelgovern

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: