La paret de Haushofer, la mirada sàvia d’una dona.

Fa dos dies que vaig acabar la lectura de “La pared”. I encara ara m’arriben missatges al cervell. Cal munyir la vaca, o refer la porta d’entrada de la cabana…

Un relat distòpic de Marlen Haushofer, en la que afirmen és la seva millor novel·la, i que ens presenta l’enfrontament d’una dona davant una situació imprevista: de la nit al dia, apareix una paret transparent en forma de cúpula que l’encercla i la tanca dins d’un espai reduït d’una vall dels Alps.

I no, no s’enfronta a perills inimaginables, ni respon a cops de destral amb violència de mascle contra les amenaces que la puguin assetjar. La mirada femenina (que no feminista) significa en aquesta obra que, davant un fet inusual, hi respon com faria una persona que intenta sobreviure de la manera més sàvia possible. I això, malauradament, només les dones estan capacitades per portar-ho a terme.

És en aquesta actitud sàvia on el relat guanya consistència. La protagonista  estableix una relació de comunió absoluta amb els animals que acompanyen la seva solitud (un gos caçador, una vaca que no se sap si està embarassada i una gata que es comporta de manera fidedigna com a felina). L’encert de Haushofer és que és capaç de mostrar-nos aquest dia a dia de lluita constant, amb la complicitat i la distracció d’aquest bestiari.

Literàriament, Marlen t’atrapa en una lectura que no et permet respirar. Durant la primera part de l’obra, esperes i ansieges que un nou capítol comenci i et permeti agafar aire, sentir que l’ oxigen circula per les venes. Però no, no et fa aquesta concessió. I a la vegada, el dia a dia i la reiteració constant de les seves accions més quotidianes només fa que aferrar-te a la lectura. Ho trobo esplèndid.  

A més, el personatge femení que no té nom – però que de ben segur li podríem dir Marlen (perquè intueixo que l’autora va voler situar-se en aquell món distòpic, per veure si n’era capaç de sortir-se’n) – evoluciona de manera quasi inapreciable però sòlida. És potser l’embolcall més atractiu del llibre.

Al llarg de la novel·la anava pensant en el desenllaç, en com acabaria. I només puc dir que em va sorprendre i després d’uns segons de reflexió em va embadalir. També us reconec que al llarg de les 231 pàgines (traduïdes per Claudia Toda Castán en l’edició de Volcano) vaig estar esperant una guspira de necessitat sexual en la protagonista; o un estudi més científic de les possibilitats de sortir d’aquella presó, si és que realment és una presó. Però tot això són pensaments mascles que, afortunadament, l’autora no va ni contemplar.

Era un llibre per la pandèmia, ho reconec. Però per sort, una piulada a Twitter de fa unes setmanes, m’ha permès conèixer aquesta obra i la seva autora. Ara que la pandèmia remet i el sol apareix pels quatre cantons de les nostres vides. Aparentment, com la presó de Marlen…

Molt recomanable (tot i que no és de fàcil lectura).

Publicat per estevecanet07

Escric a deshores i somio despert. Que no em treguin la llibertat de pensar... A Twitter faig frases de paraules que no s'esborren. Autor de: #ElcàtardelaGranadella; #Pijamablau i #Elmembredelgovern

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: