Calaveres atònites. Jesús Moncada, no em calen els teus dibuixos

Rellegint Moncada, he tornat a sentir la força de la teva veu, la densitat de la teva imaginació, el pes de la teva prosa. Em va passar per primer cop amb la novel·la Camí de Sirga. La teva contundència narrativa, els perfils únics de les teves descripcions i l’ús extraordinari de l’idioma van subjugar-me en el teu verb, a través de la teva Mequinensa universal.

Jesús Moncada és un dels autors contemporanis més traduïts del nostre país. I un traductor excels. També, diuen, va ser un pintor o dibuixant notable.

Calaveres atònites no és més que un recull de relats que s’inscriu en l’univers de la seva vil·la natal, com un apèndix de les novel·les Camí de Sirga i Estremida memòria. El que els fa diferents és el tractament humorístic, un divertiment del qual, de ben segur, l’autor en va saber gaudir.

Publicada l’any 1999, Calaveres atònites et deixa un somriure als llavis i una sensació profunda d’haver format part de cadascun dels relats. Catorze relats als que cal sumar el pròleg i l’epíleg. Saps, Moncada? M’hagués agradat que la veu en primera persona del pròleg, la del secretari novell i ben barceloní del Jutjat, hagués acompanyat alguns dels inicis o finals de les històries que allà s’hi conten. Però és tan sols un desig de lector integrat en el teu món. També, certament, hi ha moments que costa identificar cadascun dels personatges. Crec que la causa és el recargolament compartit de les seves vivències, dels seus pensaments, dels seus actes; estrambòtics i peculiars.

Moncada m’ha fet reviure instants de la meva infantesa, quan encara les dites i els refranys en català inundaven les converses quotidianes de la meva recent vida estrenada. Quin ús de l’idioma. I quina riquesa de vocabulari; no me’n sé avenir. Una parla on cada tros de terra conserva les seves essències, les expressions més genuïnes, els accents més modulats. Moncada és capaç, de manera sobrera, de fer parlar els seus personatges com si es tractés d’un moment viscut, d’un tros de pel·lícula de finals del segle XIX o al llarg del segle XX. Els veus movent-se, gesticulant i, per damunt de tot, verbalitzant allò que serven els seus pensaments, en una mena de xarxa plena de peixos disposats a escapolir-se per entre els seus diminuts forats.

La meva calavera atònita només pot fer que recomanar aquest recull de contes. Però aviso: no és de fàcil lectura i cal una bona dosi de solitud i complaença. Però pot ser un bon recurs per iniciar-se amb Moncada.

Jesús, no em cal percebre els teus dibuixos; la teva literatura ja omple de traços, colors i ombres la meva ment empobrida d’aquest ja primer quart del segle XXI. Saber-te a la meva humil biblioteca, em tranquil·litza.

Publicat per estevecanet07

Escric a deshores i somio despert. Que no em treguin la llibertat de pensar... A Twitter faig frases de paraules que no s'esborren. Autor de: #ElcàtardelaGranadella; #Pijamablau i #Elmembredelgovern

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: