El joc del calamar. No és pas or tot el que lluu

La sèrie sud-coreana de la qual tothom en parla. I realment és recomanable al cent per cent. El tractament dels personatges, les situacions creades i els transfons que s’hi reflecteixen, poques vegades es troben tan ben executats en una mateixa producció.

Centenars d’individus són cridats a competir entre ells per optar a un premi milionari que els permetrà pagar tots els seus deutes. Són persones que, per diverses causes, han caigut en l’estrat més baix de la societat, si més no econòmicament. El personatge principal és un home abatut, que viu amb la mare, divorciat i amb una filla petita que quasi bé no veu. Però de mica en mica, aquest personatge que sembla que no disposa de tonalitats, va creixent i agafant colors diversos, en la mateixa mesura que va superant les primeres proves d’uns jocs aparentment infantils i que acaben esdevenint macabres.

Cal reconèixer-ho. La fórmula que utilitzen els creadors de la sèrie és la més fàcil: una mena de “Gran Germà”, la típica seqüela de supervivència que fa enfrontar a uns contra els altres, per fer creure que l’enemic és el teu company de lluita o de penalitats. I si bé és cert, també ho és que saben incorporar-hi nous elements: l’amic d’infància que era un triomfador, un emigrant paquistanès de cor bondadós, una noia que ja sap el que és la lluita per la supervivència, un milhomes que resulta ser un covard. I un home gran que ningú no sap perquè ha acabat en aquesta competició sagnant.

A la vegada, els elements inherents als jocs ens permeten observar la diversitat de comportaments humans: la sagacitat, la intuïció, el compromís, la fidelitat, treballar en equip; totes elles són característiques que formen part del que podríem anomenar la cultura del joc. Us en passo un decàleg, perquè en soc un ferm defensor.

Per altra banda, “El joc del calamar” també incorpora a mesura que passen els capítols qüestions ideològiques a debat com la democràcia, o la lluita social, o el tracte que es fa a la immigració.

Possiblement, en aquest sentit, la sèrie està pensada més des d’una visió occidental que no oriental. Suposo que la confrontació entre les dues Corees ha comportat una accentuació occidental de la seva societat. És cert, doncs, que enyoro algun component més oriental que sí m’he trobat en altres produccions asiàtiques o en animes.

I és que no és or tot el que lluu. Si visioneu la sèrie us n’adonareu; res no sembla el que aparenta. I això és un mèrit dels creadors. La finalitat d’una producció artística ha de ser la distracció però també obrir-te a la ment nous pensaments, o a qüestionar-te certes creences preestablertes que, potser, caldria que et replantegessis. I haig de dir que “El joc del calamar” compleix amb totes aquestes premisses.

Publicat per estevecanet07

Escric a deshores i somio despert. Que no em treguin la llibertat de pensar... A Twitter faig frases de paraules que no s'esborren. Autor de: #ElcàtardelaGranadella; #Pijamablau i #Elmembredelgovern

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: