Tres anys, d’Anton Txékhov. L’entrada més captivadora a la literatura russa

Txékhov és més un autor teatral que no pas de prosa. Potser per això, els nombrosos personatges d’aquest relat dansen per l’escenari de la seva cal·ligrafia, com si entressin i sortissin de forma incessant dalt dels seus decorats. Com incessant és la descripció permanent, acurada, fidedigna, imaginativa, no només dels personatges, sinó de tot allò que t’ajuda a compondre una idea i una imatge fefaent del Moscou de finals de segle XIX i d’una encara plenament agrícola capital de províncies de la Rússia prerevolucionària.

En format de novel·la curta (sota el meu punt de vista), l’autor compon un retrat de tres anys de la vida d’en Làptev, un acomodat i ric home que coneix una jove anomenada na Iúlia Sergueiévna i pensa que n’està completament enamorat. Tant ric com limitat en les seves expectatives.

Tot el que succeeix durant aquest període de temps conté una grisor d’emocions i de caràcters que fa que els personatges aparentment s’hi passegin de la manera més trista, més cauta i més sotmesa, la qual cosa fa pensar que la Rússia dibuixada pel Segle d’Or de la seva literatura era realment una societat de contrastos enormes, tants com de sensacions encobertes. Però en realitat el transcurs del temps, com sempre, fa estralls, per bé i per mal.

Els pares dels dos personatges principals són dignes d’esmentar, per les descripcions sublims què en fa l’autor a través dels seus moviments, accions, paraules o silencis; també d’una antiga amiga d’en Làptev, la Polina, que la observem a ulls del narrador, no pas d’en Làptev. És aquesta una tècnica juganera que fa de “Tres anys” un relat altament recomanable: el treball del punt de vista del narrador, que combina les visions personals dels personatges amb una descripció del narrador que sovint les contradiu.

Què és el més important, l’amor o la idea de l’amor? Així s’inicia la sinopsi que fa l’editorial Cal Carré del relat. Una pregunta que pot transmetre la sensació que l’obra filarà els ets i uts de la relació entre tots dos personatges. I si bé aquesta relació amorosa és la que teixeix la narració en el vagareig del capítol rere capítol, la veritat o la sensació final que et queda és que la història d’amor entre na Iúlia i en Làptev no esdevé el fil d’or de l’obra sinó que resta encoberta i recoberta per la teranyina de l’existència tediosa dels seus participants.

Capítol a part, mereix el magatzem. Hi descriu el local des d’on el pare i germà d’en Làptev dirigeixen el negoci familiar i aporta una idea molt real de com l’esclavatge, els maltractes, l’abús de poder manaven en aquella Rússia de treballadors i propietaris, també sotmesos.

Leo Tolstoi era un fidel entusiasta dels contes d’en Txèkhov. I ell, de manera pòstuma, ha assolit el grau de mestre en aquesta tècnica literària. No em fa dubtar gens, i m’obliga a seguir furgant dins de la seva obra. Com indica el títol, l’obra d’aquest autor permet entrar de manera excelsa a la literatura russa del XIX i al seu realisme literari, del qual me’n declaro fervent admirador.

Una menció especial a la tasca artesana de l’Editorial Cal Carré, antiga cansaladeria de Terrassa i que es va reconvertir en una editorial que construeix un catàleg any rere any ple de delícies de mostrador, com la de “Tres anys” d’en Tèkhov. L’enhorabona! També a la traducció impecable d’Arnau Barios.

Milan Kundera i “La insostenible lleugeresa del ser”. Lectures d’una vida

L’amor comença en el moment que una dona s’inscriu amb una de les seves paraules en la nostra memòria poètica.

Rellegir Kundera i la seva obra m’ha fet adonar de com canviem al llarg dels anys. Havia llegit La insostenible lleugeresa del ser amb poc més de vint. I ara, amb la maduresa plenament instal·lada en el meu jo, he copsat tot allò que volia transmetre l’escriptor txec. Amb els vint, em vaig quedar en la descripció de les escenes eròtiques, en l’abundor de les capacitats seductores de Tomas respecte a les dones i en la fragilitat de Tereza i el seu estret món, una fragilitat que m’havia convidat a desitjar-la.

Ara, Kundera m’ha fet mal i m’ha fet traspassar les línies vermelles (sempre lleugeres) de la inconsistència del meu jo. M’ha tocat la identitat, la personal i la de la pàtria de cadascú, les idees religioses que intento servar més enllà de les ombres que de nit sojornen el meu son… I, això sí, m’ha afermat en les conviccions polítiques, on el moment actual permet reinventar-se sense complexos, si més no en el meu cas.

Vaig fer una recerca ràpida en el meu connector i a l’instant em va aparèixer l’inici de la novel·la de Kundera. La començava parlant de Nietzsche i de la idea del retorn… i també de Parmènides i del pols etern entre lo positiu i negatiu. M’hi vaig endinsar, disposava de tot el temps del món. No vaig poder evitar però, llegir com seguia l’escrit del meu pare mentre, amb plaer, obria el so musical que ell convidava a escoltar: Camps a través.

És curiós que el llibre de Kundera m’hagi arribat just amb la seva aparició. De fet, és com si ella me l’hagués regalat. La vida t’ofereix aquests enllaços, concepte que, per sort, no té a veure amb les TIC. I talment, és com si la conegués de tota una vida. És com si m’omplís l’ànima; la fragilitat de Tereza amb la fortalesa de Sabina… Conèixer-la em fa dubtar de córrer camps a través; fa temps que no sento l’amplitud de sentits que significa córrer camp a través, sentir el vent que et colpeja el rostre mentre agafes de la mà allò que mai no deixaries enrere, un paisatge obert i verd i humit i lliure i notar com els músculs de les teves cames són encara forts per saltar els petits turons i aspirar els raigs de sol sencers, tot d’una, amb ella al costat. I a la fi, just al mig del prat, deixar-se anar i caure i rodolar per la gespa amb la seguretat que quan acabi el moviment, ella serà sota teu i el bes et permetrà trobar una llengua que has desitjat potser des de sempre.

Però no és teva, em dic, just després de tastar-la. I em faig enrere i l’observo en silenci mentre ella agita la seva respiració i imagino que tampoc sap cap a on tirar. Els seus cabells, brillants, despentinats, es barregen amb els ulls tristos que du, i fan de la seva estampa una delícia difícil d’obviar. El seu perfil és el més perfecte que he trobat mai. I el seu cos sencer, de dalt a baix, conté tot allò que ansies; inclosos els reflexos més lluminosos del seu interior.

Ens aixequem, ens agafem de la mà i arribem a l’altra punta del prat, allà on comença de nou l’arbreda i els clarsobscurs de la vida terrenal t’empenyen a un cantó o un altre de la barca. Ens trobem just aquí, en el vaixell diürn d’un dimarts qualsevol, quan a fora ciutat el prat resta en quietud a l’espera que algú altre el corri de dalt a baix i aquí, els edificis de la gran ciutat tapen bona part de la perspectiva de la realitat. Què són més reals? Els somnis de Tereza que sovint es repeteixen o la vida monòtona que Tomas li ofereix?

La identificació amb la solitud de Tomas, rellegit Kundera, torna a mi i em convida a observar-la en silenci, camp a través.

El xal de Cynthia Ozick. Traducció de Dolors Udina

El món literari és ple de referències a l’Holocaust. Desenes d’autors (Primo Levi, sempre a la capçalera), en primera persona o bé en sentit figurat han intentat narrar, descriure, expressar en definitiva allò que va significar per les vides de multitud de persones… Persones. Potser el concepte primigeni, la matèria prima, el manà que va ser transgredit de manera ignominiosa en aquells camps d’extermini, fora creences, ideologies o races.

I a El xal ens trobem una d’aquestes dones transgredides, Rosa Lublin, una polonesa d’origen jueu que resideix trenta anys després a Estats Units. És un relat breu, d’escasses noranta pàgines. I com bé diu la seva sinopsi, que no us enganyi el gruix del volum, perquè rere El xal s’hi amaga una gran història que es llegeix gairebé sense poder respirar.

Perquè si bé la temàtica m’ha fet enrere en les seves primeres planes, poc a poc, quasi de manera inconscient m’ha anat atrapant, i m’ha obligat a resseguir el fil dels pensaments de la Rosa. Des de les accions incoherents i majoritàries a la seva cambra, a les contradiccions més enraonades amb ella mateixa o amb els figurants que l’envolten, o les pors rebullides de te, o bé les certeses inquietants. I una ment, la ment d’una persona transgredida, que no ha estat capaç de refer la seva vida. La seva ànima, la seva bondat, el seu intel·lecte van restar allà, darrere els filferros del camp d’extermini. I ens configura un personatge boig, perdut el seny, com molts dels que inunden els nostres carrers i places. Moltes vegades em plantejo fins a quin punt i en quin moment el cervell fa el clic per canviar la percepció de les coses. Si fa soroll o és un simple moviment sincopat de neurones que decideixen canviar l’estat de la qüestió. En el cas de la Rosa, és evident que el seu, de cervell, no va ser capaç de refer-se el relat (com diríem ara) i opta per mantenir-se, restar allà. Aquella part més humana de la seva consciència va quedar adherida al filferro del maleït camp.

I no, la humanitat sembla entossudida a mantenir cada dia casos constants d’holocaust. No cal ser jueu per ser-ne protagonista. Mentre prenia el fil de la narració amb autèntic plaer al cap em venien exemples sagnants de situacions actuals que porten sens dubte la petja d’allò més negre de l’ànima humana.   

El xal (publicat el 1980) forma part d’un altre conte titulat Rosa, i publicat tres anys després, sobre la mateixa protagonista. Per tots dos casos (més un tercer a la dècada dels noranta) la converteixen en la única autora que ha guanyat tres vegades el Premi O. Henry de narrativa breu. No la coneixia i sens dubte és un referent si es vol tractar l’excel·lència en els relats curts. Una autora per seguir-ne el fil i cercar altres obres.

Vincles ferotges. A contrallum de les etiquetes

Tinc la sort immensa de formar part d’un club de lectura fantàstic i, sovint, les propostes que arriben fan que hagi d’endinsar-me en lectures que d’altri manera no tindria en compte. La darrera ha estat “Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat” de Vivian Gornick.

No es tracta d’una novel·la (aquesta era la primera condició que em tirava enrere) ni tampoc d’un assaig. Però és una obra literària plena, completa. Vivian narra els seus anys d’infantesa amb el fil conductor (de xofer experimentat, diria) de la seva mare. I a través d’uns passejos amb ella que rememoren i reviuen tot el reguitzell de vivències i presències passades. La seva infantesa va desenvolupar-se en el Bronx novaiorquès, envoltats de famílies la majoria immigrants jueves i d’Ucraïna i de Rússia. La mort prematura del pare fa que la relació amb la mare s’intensifiqui i s’esventi en tots els seus contrastos i esbufegades. 

I la Vivian ho fa amb un estil propi, sense cotilles, lliure, de verb i subjecte en primera persona, que et va endinsant cada vegada més, tant en els racons del pis com en les vides isolades dels seus veïns. La Nettie, un personatge femení que podria protagonitzar tant una novel·la romàntica com una de negra, és una dona que oferirà tot de contrastos i de contrallums a la relació de la Vivian amb la mare.

L’obra conté una segona part (La dona singular i la ciutat) que va escriure trenta anys després. D’una manera més reposada i amb l’acompanyament d’en Leonard, un amic seu, recorreran els seus pensaments, exprimint-los, entremig dels carrers, locals i racons de la ciutat de Nova York. És una obra urbana? Novaiorquesa? Cent per cent. La Vivian es declara fascinada per la magnificència i l’anonimat de la ciutat americana.

Si cal utilitzar alguna formalitat en la classificació de Vincles ferotges (em declaro fermament contrari a la divisió en etiquetes que en els darrers temps impera pertot) la podem titllar com a obra memorialista. Hi rebutjaria de ple l’etiqueta de feminista. Perquè tot i que les descripcions i la mirada de l’autora se centren en les figures femenines de la seva infantesa, en cap cas traspuen un relat que suposi  un al·legat o una defensa ideològica del moviment.

Com a obra memorialista (no biogràfica) és un exemple, amb una bona costura d’aquelles que omplen els sentits de satisfacció. I que empenta a remoure les consciències i els records amagats de cadascú de nosaltres. Paisatges quotidians, detalls amagats i relacions singulars ens conformen com a éssers humans. I aquesta condició, la d’éssers humans és la que a mi em captiva, sense etiquetes. A contrallum.

Don’t look up. No miris cap amunt. Espòiler: no ens remourà les consciències

No miris cap amunt. O no miris el cel. Desconec quina seria la traducció més fidedigne de “Don’t look up”. En tot cas, és una proposta fílmica que ens fa Netflix, dirigida per Adam Mckay  (que n’és el guionista) i interpretada per Leonardo DiCaprio, Jennifer Lawrence i Meryl Streep, entre d’altres.

No faré una crítica cinematogràfica. Només me n’interessa el seu transfons, la seva narració.

La sinopsi: dos astrònoms descobreixen un cometa que es dirigeix cap a la Terra de manera irremeiable. Evidentment, com a bons americans intenten concertar una entrevista amb la Presidenta d’USA, Meryl Streep. Abans hi ha una conversa prèvia amb la NASA. L’anestesista que la dirigeix afirma que el cometa no és una amenaça. I la Presidenta resulta que sembla més preocupada per altres factors (com l’elecció d’un membre del Tribunal Suprem o les eleccions que se celebraran en deu mesos). Decidits a difondre el missatge, contacten amb els mitjans de comunicació; com a resultat, ell acaba esdevenint el científic més atractiu del moment i ella, la tendència “hater” a les xarxes. No us sona estrany, oi? Sí, és el món que tenim.

L’ús de la sàtira ha estat present a totes les civilitzacions; el terme prové del llatí, “satura”; en un origen, una mena d’ofrena o safata de fruites variades. Els poetes grecs ja en feren ús. De fet, la sàtira ha servit per caricaturitzar, ridiculitzar, fer evident un costum o situacions que l’autor considera remarcables. Sovint també amb l’ús de la ironia, allò tan fi i difícil de sustentar.

Caldria tenir molt en compte que la caricatura i la ridiculització no han de ser un objectiu per elles mateixes. Si no van acompanyades de la destinació primera (la satirització i la crítica social, política o cultural), poden esdevenir banals i ofensives. Vivim un món on els conceptes es barregen i els coneixements primigenis queden sovint arraconats. Ho dic perquè he llegit crítiques del film que no aprofundien o no calibraven el que l’autor ens vol oferir.

Crec que McKay aconsegueix una obra notable: intenta posar un mirall davant nostre, amb l’objectiu de veure’ns-hi reflectits. Ho assoleix però, i aquesta és la qüestió important, farà canviar l’estatus actual de relacions que vivim? Aquest “like” permanent? Aquesta superficialitat en l’esdevenir diaris? Penso que no, malauradament.

“El gran dictador” de Charles Chaplin, és una de les sàtires més punyents fetes per la gran pantalla. La seva darrera aportació artística. Feia una caricaturització de Hitler i del seu règim feixista. El que potser no tots sabíem és que la va fer l’any 1940. Llavors els camps de concentració “nazis” ja existien. Anys desprès, a la seva autobiografia, el gran actor reconeixia que no hagués estat capaç de fer la pel·lícula si hagués sabut de l’horror de l’existència dels camps de concentració.

Si us soc sincer, en un hipotètic cas d’un cometa o meteorit que tingués com a destinació el nostre planeta, no tinc clara que la reacció humana diferís molt del que veiem a Don’t look up. I això em fa ser cada cop més escèptic amb els valors humans.

Durant els propers mesos d’aquest any, tinc prevista la publicació d’ “El membre del Govern”. És una novel·la que descriu, a través de la sàtira i la caricaturització, el moment polític que vivim com a societat. Reconec que hi ha situacions i detalls de la pel·lícula que m’han recordat escenes de la novel·la. La sàtira, potser, és el darrer recurs quan ja no és possible invertir el sentit de les coses.

Calaveres atònites. Jesús Moncada, no em calen els teus dibuixos

Rellegint Moncada, he tornat a sentir la força de la teva veu, la densitat de la teva imaginació, el pes de la teva prosa. Em va passar per primer cop amb la novel·la Camí de Sirga. La teva contundència narrativa, els perfils únics de les teves descripcions i l’ús extraordinari de l’idioma van subjugar-me en el teu verb, a través de la teva Mequinensa universal.

Jesús Moncada és un dels autors contemporanis més traduïts del nostre país. I un traductor excels. També, diuen, va ser un pintor o dibuixant notable.

Calaveres atònites no és més que un recull de relats que s’inscriu en l’univers de la seva vil·la natal, com un apèndix de les novel·les Camí de Sirga i Estremida memòria. El que els fa diferents és el tractament humorístic, un divertiment del qual, de ben segur, l’autor en va saber gaudir.

Publicada l’any 1999, Calaveres atònites et deixa un somriure als llavis i una sensació profunda d’haver format part de cadascun dels relats. Catorze relats als que cal sumar el pròleg i l’epíleg. Saps, Moncada? M’hagués agradat que la veu en primera persona del pròleg, la del secretari novell i ben barceloní del Jutjat, hagués acompanyat alguns dels inicis o finals de les històries que allà s’hi conten. Però és tan sols un desig de lector integrat en el teu món. També, certament, hi ha moments que costa identificar cadascun dels personatges. Crec que la causa és el recargolament compartit de les seves vivències, dels seus pensaments, dels seus actes; estrambòtics i peculiars.

Moncada m’ha fet reviure instants de la meva infantesa, quan encara les dites i els refranys en català inundaven les converses quotidianes de la meva recent vida estrenada. Quin ús de l’idioma. I quina riquesa de vocabulari; no me’n sé avenir. Una parla on cada tros de terra conserva les seves essències, les expressions més genuïnes, els accents més modulats. Moncada és capaç, de manera sobrera, de fer parlar els seus personatges com si es tractés d’un moment viscut, d’un tros de pel·lícula de finals del segle XIX o al llarg del segle XX. Els veus movent-se, gesticulant i, per damunt de tot, verbalitzant allò que serven els seus pensaments, en una mena de xarxa plena de peixos disposats a escapolir-se per entre els seus diminuts forats.

La meva calavera atònita només pot fer que recomanar aquest recull de contes. Però aviso: no és de fàcil lectura i cal una bona dosi de solitud i complaença. Però pot ser un bon recurs per iniciar-se amb Moncada.

Jesús, no em cal percebre els teus dibuixos; la teva literatura ja omple de traços, colors i ombres la meva ment empobrida d’aquest ja primer quart del segle XXI. Saber-te a la meva humil biblioteca, em tranquil·litza.

Tàndem, una història d’amor sense bicicletes

Reconec que no m’ha convençut, gens ni mica. Maria Barbal exposa la relació de dues persones (grans) que senten interès una per l’altra, quan tots dos coincideixen en unes sessions de ioga del seu barri. A partir d’aquí, amb diferents veus, descobrim què amaguen els gestos de l’Elena i l’Armand, com han arribat fins aquí. I sobretot, com imaginen el futur immediat i quines conseqüències tindrà la seva trobada. En solitud, pedalant un tàndem o combinant ambdues facetes.

No m’agrada el discórrer de la trama. Penso que si bé l’opció inicial de fer dues narracions diferenciades podia esdevenir una bona idea, el canvi cap a una veu i una altra, no. Així, l’Armand ens parla en primera persona i, en canvi, l’Elena ho fa en tercera. Però trobo a faltar (i molt) la visió personal que s’emporta l’Elena del viatge al sud d’Anglaterra. Perquè l’autora el narra a través de la primera persona de l’Armand, que ja té prou feina en trobar l’instant adequat per parlar amb son fill. I que considero que és el moment més important o més transcendent de la novel·la.

El llenguatge és planer i en facilita una lectura ràpida. Però potser la seva lleugeresa no permet prendre consciència de les històries que s’hi reflecteixen. Cal agrair a l’autora els passats que apareixen dels personatges. Tenen prou pes com per fer traslluir les contradiccions, les pors, les culpes que tots portem a dins, a base d’errors comesos o situacions no resoltes de les nostres vides. En aquest sentit, que les històries dels dos personatges no siguin extraordinàries i esdevinguin, a la vegada, profundes i reveladores, és molt positiu per l’obra. Però potser agafarien més relleu amb un llenguatge més ric i elaborat.

Les siluetes dels dos personatges que dibuixa na Barbal no em convencen. I si bé et pots arribar a imaginar les seves fisonomies i el seu estil de vestir, no arribo a connectar amb ells. No em transmeten confiança, si us haig de ser sincer. Potser aquesta és una postura meva personal. Però el fet de fer-se gran per mi no ha d’implicar haver d’assumir i fer valer els errors comesos o les paraules no dites. És com si els dos personatges haguessin esperat a l’edat de jubilació per intentar arreglar les seves misèries, les seves penes, les seves vides no resoltes (segons el seu punt de vista). I aquest és un fet que transcendeix per acabar de degustar la novel·la. Em rebel·la.

El tàndem resta aparcat en una paret del barri de Sants. Llueix bonic i a l’espera que algú, (una parella), de l’edat i de la condició que sigui, l’agafi i emprengui el camí.

Potser és que jo prefereixo les bicicletes. Que l’amor sorgit sigui capaç d’esquivar totes les pedres del viatge i travessar rius i torrents sense pors. Però sobretot que la meva parella sigui capaç de conduir la seva pròpia, de bicicleta.

El joc del calamar. No és pas or tot el que lluu

La sèrie sud-coreana de la qual tothom en parla. I realment és recomanable al cent per cent. El tractament dels personatges, les situacions creades i els transfons que s’hi reflecteixen, poques vegades es troben tan ben executats en una mateixa producció.

Centenars d’individus són cridats a competir entre ells per optar a un premi milionari que els permetrà pagar tots els seus deutes. Són persones que, per diverses causes, han caigut en l’estrat més baix de la societat, si més no econòmicament. El personatge principal és un home abatut, que viu amb la mare, divorciat i amb una filla petita que quasi bé no veu. Però de mica en mica, aquest personatge que sembla que no disposa de tonalitats, va creixent i agafant colors diversos, en la mateixa mesura que va superant les primeres proves d’uns jocs aparentment infantils i que acaben esdevenint macabres.

Cal reconèixer-ho. La fórmula que utilitzen els creadors de la sèrie és la més fàcil: una mena de “Gran Germà”, la típica seqüela de supervivència que fa enfrontar a uns contra els altres, per fer creure que l’enemic és el teu company de lluita o de penalitats. I si bé és cert, també ho és que saben incorporar-hi nous elements: l’amic d’infància que era un triomfador, un emigrant paquistanès de cor bondadós, una noia que ja sap el que és la lluita per la supervivència, un milhomes que resulta ser un covard. I un home gran que ningú no sap perquè ha acabat en aquesta competició sagnant.

A la vegada, els elements inherents als jocs ens permeten observar la diversitat de comportaments humans: la sagacitat, la intuïció, el compromís, la fidelitat, treballar en equip; totes elles són característiques que formen part del que podríem anomenar la cultura del joc. Us en passo un decàleg, perquè en soc un ferm defensor.

Per altra banda, “El joc del calamar” també incorpora a mesura que passen els capítols qüestions ideològiques a debat com la democràcia, o la lluita social, o el tracte que es fa a la immigració.

Possiblement, en aquest sentit, la sèrie està pensada més des d’una visió occidental que no oriental. Suposo que la confrontació entre les dues Corees ha comportat una accentuació occidental de la seva societat. És cert, doncs, que enyoro algun component més oriental que sí m’he trobat en altres produccions asiàtiques o en animes.

I és que no és or tot el que lluu. Si visioneu la sèrie us n’adonareu; res no sembla el que aparenta. I això és un mèrit dels creadors. La finalitat d’una producció artística ha de ser la distracció però també obrir-te a la ment nous pensaments, o a qüestionar-te certes creences preestablertes que, potser, caldria que et replantegessis. I haig de dir que “El joc del calamar” compleix amb totes aquestes premisses.

La drecera. O tot allò que reviu quan redreces els paisatges de la memòria

La drecera és una novel·la d’en Miquel Martín i Serra, que va ser publicada en primera edició el juny de 2020.

Els títols han de servir de pistes per resoldre els entramats de qualsevol obra. Quasi sempre. I La drecera ho acompleix. Perquè si bé és un camí que utilitza el nostre jove protagonista per evitar fer volta (i que li permet estades sovintejades a Mas Bou i amb en Pitu), també pot servir per traçar el paral·lelisme entre allò que perviu en els nostres records.

Llegir-la m’ha transportat, en sensacions i paraules, a moments d’infantesa que, tot i que eren lluny de l’Empordà, em segueixen sotjant des dels corriols de les memòries infantils. Només per això ja m’ha valgut la pena.

L’epíleg d’en Josep Maria Fonalleras enquadra bé els objectius de l’obra i fa parar esment en els versos inicials que l’autor ha volgut que presidissin el seu inici. Són versos de Carner que et traslladen a la platja i la vella mar que sempre ens acompanya.

En Miquel Martin i Serra ha creat una obra excelsa, de prosa i detalls, de llengua plena i experiències viscudes. Un home premiat en quasi tot el que ha publicat, conté alguna clau que escapa a la resta dels mortals, escriguin o no.

El punt de vista del nen-noi protagonista és immillorable. Perquè descobrim tot el seu món, de manera exclusiva, única, sincera, esquinçada. I anem creixent amb ell. És el fill únic dels masovers d’un xalet-masia d’una família benestant de Barcelona, d’aquelles amb xofer i noies filipines pel servei. I al llibre s’hi aboquen tots els descobriments corresponents a un “nanu” empordanès, de família humil. La natura esplendorosa i els personatges únics d’aquell país petit. En Pitu…

Els comentaris sobre els fitxatges del Barça ens permeten descobrir exactament els tempos d’espai i temps. Uns inicis dels anys 80, plens encara de diferències socials entre els masovers i els “senyors”, una vida plena per camins i boscos, on l’escola era l’accident i els estius el moment d’experimentar. Que lluny queden els nostres 80 de l’actualitat.

La única crítica que m’atreveixo a fer és que no remarqui més els canvis d’estacions. Es produeixen salts que només podem detectar a través dels ulls vius i innocents del petit. Possiblement, això hagués provocat una obra més voluminosa. I d’això també em planyo. Maleïda idea del món editorial de creure que les bones novel·les d’avui en dia no han de superar les dues-centes planes.

No he pogut evitar fer una comparativa amb Haruf i Cançó de la Plana, que ja us vaig ressenyar. Just les crítiques que jo li feia (el punt de vista de tercera persona, massa fred, massa professional i la  no concreció temporal) es trenca amb La drecera, i així com Haruf retrata la visita al ginecòleg d’una de les protagonistes, aquí en Martin descriu una matança del porc amb tots els detalls. Però, l’efecte és molt diferent. Aquí entens que la matança forma part del món que ens pretén descriure l’autor. Amb en Haruf, ni la visita ni l’autòpsia del cavall tenien massa raons justificables per formar part del text de la novel·la.

Potser perquè jo també vaig viure de prop una matança del porc, quan encara es permetia fer al carrer, a La Granadella. Les olors, visions i sobretot els alarits de l’animal han conviscut amb mi a través d’aquests corriols de la memòria.

O les anades amb la família a la platja, i el dinar posterior, entre pins i ombres d’estiu, quan la única preocupació és que no et piquessin els mosquits i la beguda fos ben freda. O les curses amb la bicicleta i els companys que no saps mai si acabaran essent amics o enemics.

Un monument de prosa, Miquel, de vocabulari ric i fastuós, de sensacions plenes i de gustos agredolços. Com la vida mateixa.

PD: m’agrada la manera de fer d’Edicions del Periscopi. Enhorabona

Paraules que tu entendràs. La novel·la d’un autor intel·ligent

No n’havia llegit res, d’en Xavier Bosch. Ni de la seva trilogia primigènia amb l’investigador i periodista Santana, ni dels darrers èxits Algú com tu i Nosaltres dos. Revisant el seu perfil me n’adono de quin error he comès. Perquè com a periodista és creador d’Alguna Pregunta Més, El Gran Dictat, o el director d’Àgora o Un Tomb per la Vida. Totes elles, propostes que he engolit amb delit al llarg de la meva vida davant de la pantalla televisiva (afortunadament finita).

Per tot, per força, pels seus darrers èxits de vendes, Xavier Bosch havia de mostrar una literatura de nivell alt. I crec que m’ha convençut.

Es tracta d’una història que pretén narrar l’amor que es destil·la a partir de certa edat, quan els fills ja superen el metre cinquanta. Ho fa a través de tres parelles que el viuen de manera particular; Bosch descriu unes relacions de parella entre homes i dones que, potser, es troben mancats d’un atractiu especial que els faci genuïns, o és que a mi no m’han atrapat. Exceptuant-ne la Mara.

Penso que, en el fons, l’autor ens vol explicar la història de la Mara, de la seva sexualitat, de la seva relació de parella, amb una absència notable en la relació amb els fills. O potser es fixa en la Mara per desenvolupar les emocions i les preocupacions d’un home com Xavier. Però ho fa amb la pretensió d’arribar a trobar fins a quin punt l’amor de parella és més fort que una infidelitat (i que és reiterada en el temps). No descobreixo res perquè aquesta circumstància apareix en els inicis i fa que els personatges es moguin i s’interrelacionin sabent-ho nosaltres, lectors.

Admiro la seva manera d’escriure. Sota una aparent capa de quotidianitat, t’atrapa i et fa resseguir les pàgines una rere l’altre, cada cop amb més ímpetu i determinació. I això és mèrit exclusiu del talentós autor. Els embolcalls a banda d’arquitectura, d’art, de música. Mentrestant, els personatges es van movent d’una banda a l’altra, com si la vida transcorregués sense pressa, sense pressions. Cal dir que la posició benestant de tots ells (advocats, arquitectes, periodistes, paisatgistes, fotògrafs i experts en turisme de luxe), fa que la vida per ells sigui més plàcida. Tot i així, l’autor hi introdueix una història paral·lela que de ben segur va haver de comprimir per a què no li creixés dins del que pretenia dir-nos. I més sabent que ha tastat la novel·la d’investigació.

Com deia, el mèrit de la història no n’és tant el contingut sinó la forma com ens la va transmetent. I com és capaç d’articular els capítols de manera que cada cop prengui més embranzida, sense que en aparença hagi de ser així. Chapeau (!)

És a dir, crec que en Bosch és un excel·lent narrador i, sobretot, un autor intel·ligent (com el defineixo en el títol d’aquest post). I un autèntic apassionat pel joc i l’especulació, en el bon sentit de les paraules. Escriu juganer amb el desig d’entretenir el lector. I ho fa amb qualitat i bones maneres, amb càlcul precís de les figures literàries que utilitza i amb un afany principal de distreure la clientela, com us deia. Amb un vocabulari ple i a la vegada sense estridències. No pretén resoldre les grans preguntes o obligar el lector a restar pensatiu durant unes quantes setmanes. I honestament crec que la literatura catalana va curta d’autores o autors que pretenguin just això: entretenir a través d’unes obres literàries de qualitat. Som un país pressionat en tot: hem de ser els millors en tots els vessants de les nostres vides i això ens fa, sovint, massa pretensiosos o esnobs.

Per tot, Xavier Bosch m’ha convençut per seguir de ben a prop la seva consistent trajectòria literària. Enhorabona!